Des de dijous Navarcles ofereix deu dies de valors i solidaritat en format cinematogràfic. En una època en la que muntar festivals, si no és en sentit metafòric, no és gens fàcil; el CLAM ja s’ha convertit per aquestes dates, en una cita de qualitat i compromís més enllà de la Catalunya Central,
Quan altres s’hi han deixat la pell en l’intent i a Manresa ho sabem prou bé perquè ens en vàrem deixar un pel camí dels projectes per promocionar la ciutat, el Festival Internacional de Cinema Solidari de Navarcles ha demostrat que el tretze no és un mal numero com pensen els supersticiosos i que les coses si es fan a ritme d’entusiasme “andante moderato” poden tenir una llarga i satisfactòria vida. Després de tretze anys, el certamen ja comença a consolidar una programació amb alguna sorpresa de renom internacional, un Premi Pere Casaldàliga valorat i fonamentat en la justícia i la dignitat, uns jurats de cert prestigi i fins i tot un enriquiment de la proposta que s’atreveix amb més programacions paral·leles per encabir-hi música, teatre, xerrades, exposicions i altres disciplines engrescadores a l’abast de públics diversos.
Ja en van tretze de CLAMS, tretze sobre els que s’han establert les bases d’un certamen amb futur: El clam per una feina ben feta, el clam per la qualitat, el clam pel territori, el clam pel reconeixement, el clam per la consolidació, el clam per la superació; però també els clams per la sostenibilitat, la justícia, la igualtat, els drets humans, la reivindicació, la diversitat i la llibertat.
És cert que el compromís i la solidaritat no venen glamur, que els valors no desperten l’interès mediàtic i que als missatges pels drets i la llibertat els és força difícil trobar subvencions; malgrat les dificultats d’accedir a aquests ingredients que tothom associa a un festival cinematogràfic, la comissió organitzadora del CLAM ha assolit una fita digne d’elogi: fer possible que aquests dies a Navarcles puguem passar per una catifa que no és vermella però que s’ha teixit amb solidaritat, principis, humanitat, cooperació i sobretot l’engrescadora i perseverant il·lusió d’una colla de gent que ha treballat per construir la historia de tretze edicions; d’aquestes catifes n’hi ha ben poques i no son precisament per trepitjar-les, tenim una setmana per endavant per contribuir a que la de la catorzena edició pugui se encara més llarga i més gran.
Diego Galán que va ser durant tretze anys el director del Festival de Donostia, un dels més grans, m’explicava que una de les grans virtuts d’una organització d’aquest tipus és la de fer feliç a la gent quan s’il·lumina la pantalla; ara penso en ell i penso que els de Navarcles l’han ben trobada, perquè el CLAM, a més fer-nos més feliços ens fa més humans… només per això ja és molt gran!
FOLLIES 