LES VACANCES DE L’ALBERT

Ho he dit i ho he escrit, els alcaldes més enllà de la seva ideologia o fórmules de gestió sempre m’han semblat la primera línia de xoc de la política, els que tenen la papereta més arriscada i mal pagada, però també els més honestos i agosarats per treballar en primera fila i a cara descoberta, que és on te la poden trencar. La gran majoria cedeixen l’exclusivitat d’una part de la seva vida a millorar la societat més propera, sovint amb més feina de la que se’ls suposa o hi haurien de dedicar. Mai els he envejat, m’imagino la vocació de servei que cal tenir per estar disposat al contacte directe amb la dificultat, o suportar que t’aturin a cada instant  per exposar-te problemes que t’has de fer teus i els propis el temps dirà.

Aquests dies en que els més comuns dels mortals aspirem en la mesura que podem a unes personals i intransferibles vacances, em surt la vena solidaria cap aquests càrrecs que s’emporten els maldecaps a la maleta i corren el perill de veure’s abordats per algú disposat a trinxar el desitjat anonimat; o no us hi heu trobat què és precisament quan vols desaparèixer quan topes de morros amb el personatge no desitjat en l’indret més insospitat?

N’hi haurà, els que encara no han decidit si es tornen a presentar, que s’inspiraran en la lluna d’agost per reflexionar si es tornen a complicar; altres, els que ja han optat per ser candidats, arrasaran amb les estovalles de paper del xiringuito per prendre notes del programa que han de presentar i uns quants, molt pocs, que gaudiran dels millors dies de descans amb la tranquil·litat que els atorga haver decidit que fins aquí han arribat.

Un d’aquests últims és l’alcalde de Sant Salvador de Guardiola que ha anunciat que per ell s’ha acabat; l’Albert Miralda ha dedicat dotze anys al municipi i la seva gent, plega amb el somriure de qui creu en el relleu generacional per avançar; amb la satisfacció de qui un dia va trencar un d’aquells monopolis polítics que provoquen que es confongui servir al poble amb servir-se del poble; amb la medalla d’haver governat amb majoria desprès de sobreviure dues legislatures amb minoria gràcies als valors del diàleg i el consens; amb l’orgull de deixar el llegat d’un poble emergent ben encarrilat i sobretot, amb la satisfacció personal d’haver-se guanyat la confiança dels electors amb paciència, generositat, prudència i humilitat; allò que només assoleixen els qui tenen la convicció de ser persones que treballen amb persones i per a les persones.

Aquest any les seves vacances seran merescudament diferents, si us el trobeu amb la panxa al sol a qualsevol indret si us plau no l’emprenyeu, la propera legislatura fa el traspàs a una altre lliga i la rescissió de contracte s’ha pagat amb la serenor que proporciona la feina honestament ben feta. Bones vacances  Albert!

Anuncis
Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

BERGADANAMENT MILLOR QUE MEDITERRANIAMENT

Cada any, un estiu darrera l’altre ens expliquen que el Mediterrani té estrella, que l’estiu és ple de paratges increïbles amb live music a cada caleta, xiringuitos que molen, gent guapa d’aquesta que vesteix amb colors de Desigual mentre la vida els somriu a tots per igual i cossos amb màster de gimnàs que es belluguen bronzejats al ritme de la cançó cervesera de l’estiu.

És el club de somriures blancs i vida rosa patrocinat per les birres que marquen tendència on sentir-se cosmopolita és “lo más”, diuen que si no hi ets estàs condemnat a no lligar i acabar convertit en un estiuejant perdut en la immensitat de la vulgar mediocritat; resumint,  un nàufrag vocacional i vacacional,  pringat pel sol.

Desprès, quan et capbusses  en la salada i massificada realitat, a més de sortir-ne arrebossat de sorra, t’emprenyes  perquè t’han fotut les peles per un gin tònic de garrafa, els guapos i guapes de l’anunci s’han transformat en models d’una desfilada de xancles del Carrefour, la música sona a llauna d’altaveu connectat als quaranta principals i si ets capaç d’anar més enllà, se t’encongeix el cor submergit en un mar de despropòsits on han naufragat les esperances de milers de persones que no buscaven ni un futur amb estrella, només sobreviure amb dignitat.

Si us cansa aquest postureig assolellat hi ha altres opcions; terra endins, lluny d’aquest decorat de sensacions prefabricades ple d’estrellats; hi ha indrets on l’aigua és més clara i fresca, el cel més blau i la gent més càlida i genuïnament transparent, espais on s’hi mou la multiculturalitat.  En una antiga fabrica de Gironella plena d’artistes residents us espera un estiu gens “konventual”, una proposta que és un festival on el circ, la música, les arts plàstiques i visuals o tot el que la imaginació pot despertar, no necessita copiar ni importar perquè la moguda es crea, s’experimenta i s’exporta, la gastronomia ha superat la formula del taper del precongelat reescalfat per esdevenir una sorpresa constant de qualitat i creativitat i sobretot, on les persones més que preocupades per l’estil de la festa estereotipada estan abocades a compartir l’autenticitat de la diversitat. Al Konvent de Gironella s’hi viu l’estiu sense complexos i els vespres son una festa de creació contemporània gens convencional, la proposta és genuïna, provocadora i engrescadora i més que pels efectes del sol, la suor et pot deixar el cos xop de l’emoció.

Pels qui no vulgueu cedir a la faula de l’estiu i us negueu a viure mediterràniament, podeu optar per fer-ho bergadanament. A la Catalunya interior hi ha una comarca que potser no marca estació però la transforma, ja ens ho han dit prou que el mediterrani té estrella, ara toca descobrir que al Berguedà les estrelles hi viuen, s’hi desperten i no s’hi adormen.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

MERCÈ DELS UNS, MERCÈ DELS ALTRES

Quaranta anys fent teatre donen per a molt, vull dir teatre a l’escenari perquè comèdia a la vida fa uns quants més que en faig. La lletra i l’escena m’han atorgat el privilegi de conèixer alguns dels millors amics i descobrir persones extraordinàries, entre les que recordo a dues dones molt especials.

Les dues es diuen Mercè, la Bruquetas de Vilassar i la Ibáñez de Castellbell i el Vilar; les dues han passat mitja vida a l’escenari, una al Romea de Barcelona i l’altre a l’Agrupació Teatral i Cultural del seu poble; les dues m’han fet l’honor de poder comptar amb la seva amistat, a la Bruquetas l’hi van escriure obres escriptors com Xavier Fàbregas, Rafael Anglada o Christopher Hampton, mentre que la Ibáñez es va haver de conformar amb algun dels meus textos d’aprenent durant els deu anys que vaig dirigir l’elenc bagenc; però totes dues tenen molt en comú:  l’empenta, l’esperit de lluita per vèncer moments adversos, la gran capacitat d’estimar i fer-se estimar i sobretot la vocació de servei als demes que les han convertit, com el títol de l’obra d’en Carles Valls escrita per a la Bruquetas, en “Mercè dels uns Mercè dels altres”, sempre abans que seves.

Sovint els columnistes omplim el paper de paraules dedicades a personatges públics que ni tant sols coneixem, atorgant-los la gràcia o el benefici de considerar-los autors d’una part del guió de les nostres vides i només quan ens aturem a pensar on som i el que som, prenem consciencia de les Mercès que ens han envoltat de forma anònima i que en realitat son aquelles animes incansables mercès a les quals i sense fer soroll tot gira i funciona al seu voltant per la incansable tasca, que sense esperar-ne res més que el benestar dels altres, duen a terme.

Avui era l’hora i el moment, entre tant desgavell i despropòsit com el que ens toca viure, de fer aquest aturada per reconèixer l’aplaudiment que mereixen i la gratitud que els devem per  ser-hi: A l’escenari de la vida ajudant-nos a escriure la comèdia, donant-nos ànims per salvar la tragèdia, o darrera el teló movent els engranatges per posar-ho tot en solfa; son aquells personatges que sense esperar sortir en el repartiment mouen dia a dia el nostre petit món… mireu al vostre voltant i els reconeixereu.

La Mercè Bruquetas ja no és entre nosaltres i la Mercè de Castellbell avui fa anys, massa pocs pel que ha viscut per ella i un grapat pel que ha donat als demes; a les dues però molt especialment a la segona em fa especial il·lusió escriure-li uns breus mots, massa breus per a un persona que es mereixeria tota una dramatúrgia i massa curts per fer justícia a tot el que jo  i tants altres n´hem rebut: Mercès Mercè, per tantes representacions de vitalitat, per tantes escenes d’amistat i sobretot per la força d’interpretar un personatge amb el cor tan gran.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

NI LA NIT MÉS CURTA NI EL DIA MÉS GRAN

Fa un temps us hagués dit que si esteu llegint aquesta columna a primera hora del matí molt mal fet, perquè voldrà dir que no heu cremat fins el darrera minut de la màgia que envolta la nit més curta de l’any; però aquesta vegada quedeu dispensats d’haver traït la disbauxa si tenim en compte que ni ha estat la nit més curta, ni avui com entonaven en Jaume Sisa i Dagoll Dagoom serà el dia més gran.

La nit de Sant Joan, igual que totes les altres nits, fa temps que ha deixat de ser nit d’alegria com canta el musical; el rei de l’enganyifa que cada any per Sant Joan ens fa una visita aquesta vegada la va avançar un parell de dies, ho va fer sense mascara i amb una de les pitjors interpretacions de la historia; ens hem convertit en els tristos, cornuts, decebuts i maltractats hereus del gran Jordiet que va trair un país que imaginàvem ple de fantasies i colors, mentre els “macaris” de la justícia espanyola s’han fet els amos de l’escenari i ja només ens queda esperar que en tot aquest gir del guió més d’un s’ennuegui amb la coca, la de pinyons o l’altre que se’ls veu amb el somriure per sota el nas, tant se val

Pels presos polítics, pels nois engarjolats d’Alsasua i per les exiliades i exiliats, ahir la nit més curta va tornar a ser la vetlla més llarga, aquesta possiblement més que qualsevol altre després de rebre la bufetada i veure com criminals violadors, corruptes saquejadors i lladres de la democràcia gaudien del privilegi de la llibertat permetent-se el luxe de brindar amb cava amb total impunitat; fa moltes nits que els follets i les fades han deixat de ser portadors d’il·lusions per passar a convertir-se en mentiders i botiflers incapaços de prendre decisions.

Ja no ens ho creiem tot això de les faules i els misteris, ni el foc l’encenen les bruixes ni el mantindran viu els esperits si no ho fem nosaltres, fa massa temps que només escoltem el tro dels petards i encara restem patètics, parats, bocabadats i esmaperduts, esperant veure com s’enlairen uns coets que ningú, ni els d’ara ni els d’abans, tenen cap intenció d’encendre perquè puguem veure la llum d’algun gest que il·lumini el cel.  El moment no inspira, els “chulapos” de la “verbena” reparteixen hosties als follets de la revetlla, mentre especulem amb l’esperança que els berguedans ens tornin la confiança encenen la traca de la dignitat i l’alcaldessa Venturós salti a la plaça de Sant Pere, enmig dels aplaudiments merescuts per la seva honestedat política de servei al país, purificada pel foc d’una espectacular Patum espressament muntada per a l’ocasió.

Si ahir vàreu anar a dormir d’hora no us preocupeu, la foguera segueix encesa i el foc continua cremant els cors d’un país, però també la credibilitat i les poques engrunes de respecte a la justícia i als drets humans que els queda en un altre.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

EL CEMENTIRI DELS DRAMATURGS DESHERETATS

La tieta amb la que vaig passar la infantessa era com la de la cançó d’en Serrat en versió teatral, una vella actriu que em va arrossegar fins a l’escenari on de petit actuava i emprenyava als pastorets dels Carlins; ella va ser la primera persona amb qui vaig entrar en aquella llibreria del carrer Sant Pau de Barcelona que feia olor a fusta vella, teatre de paper, anhels de director i personatges a la recerca d’un actor. Durant l’adolescència m’hi escapava sovint per passar-hi hores a la recerca d’escenes per imaginar i somnis per interpretar, perquè un grup de teatre de somnia truites poguéssim aixecar un teló que ens permetés satisfer les pròpies fantasies i provocar les de l’espectador. Entre aquelles parets i els mostradors plens de llibrets amuntegats hi havia un munt d’històries cercant escenaris; des de les comèdies del gran Shakespeare o les tragèdies del mestre Tennessee Williams, fins els vodevils de petits autors catalans o la versió teatral de les millors Innocentades de l’amic i mai prou valorat Agustí Soler i Mas, que  les quatre generacions de propietaris d’aquell establiment havien fet l’esforç d’editar per difondre la cultura teatral catalana per totes les sales, centres catòlics, ateneus i escenaris de centres parroquials del país. Allà hi recordo curioses i entranyables converses amb el senyor Millà, disposat a suportar els  interrogatoris de qualsevol jove ferit de lletra per ajudar-lo a trobar entre les ficcions atrapades en el paper, la més escaient per destapar i començar a representar.

La darrera vegada que vaig veure en Lluís Millà, l’últim propietari que regentava aquesta icona del teatre en la que Ruiz Zafón molt bé es podria haver inspirat per relatar el seu cementiri dels llibres oblidats, deu fer set o vuit anys; no hi havia tornat més fins que fa uns dies vaig trobar a les xarxes socials una fotografia d’aquell mític cartell de fusta amb el nom de Millà, on en una banda hi resa “llibreria i editorial” i a l’altre “Arxiu teatral”, ara amb un espantós lluminós a sota anunciant un dels molts negocis dedicats a la telefonia mòbil, anglo-saxonament subtitulats com a “phone-house”, mostrant un interior d’esgarrifosos mostradors de metacrilat amb fileres de fundes de tots colors i smartphones que substituïen la més gran col·lecció d’obres de teatre mai vista. No em fa vergonya dir que es va escapar alguna llàgrima veient com el comerç tecnològic havia enterrat les utopies entusiastes amb les que em vaig fer gran i moltes més al comprendre que estem deixant de consumir la cultura que ens empeny a crear, per devorar  informació sense temps a interpretar. Mal negoci, perquè el que no faran mai cap d’aquestes pantalles que ara omplen la llibreria Millà, és convidar-nos a fer el que feien els personatges dels textos desterrats… imaginar i somniar.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

EL CANVI SI US PLAU?

Just fa una setmana exposava els meus dubtes sobre el preu que l’independentisme català havia pagat pel canvi de govern a Espanya, un taló en blanc amb els fons que ens quedaven de dignitat i confiança per millorar una situació que la majoria pensava que ja no podia empitjorar. Vaig rebre tibades d’orella pels interrogants de regeneració i una certa incredulitat vers les intencions polítiques de la nova administració central respecte a la sobirania catalana, els presento les meves excuses en veure que els ha quedat un nou executiu d’allò més progressista i dialogant.

Hem comprat un ministre de cultura, presentador comparsa de la mediàticament amiga de la pluralitat Ana Rosa Quintana, expert en xarxes socials i piulades singulars tant diverses com “de pronto eres ministro y haces lo que te da la gana”, “me cago en el puto independentista” o “veo mucho gay… o es cosa mia?”; un titular d’interior respectuós amb la monarquia, disposat a prohibir portades de revistes satíriques de mal gust, fer la vista grossa davant de tortures lletges que podien tacar la imatge de l’estat o exonerar a pobres ministres als que els hi cau un Iak-42 per voler estalviar uns euros pensant en l’economia de tots plegats; un responsable d’exteriors net i polit, defensor d’una societat neta que cal desinfectar amb lleixiu marca SCC comprada a les rebaixes de la política catalana amb el que li ha sobrat de les indemnitzacions milionàries d’Abengoa; o una nova cartera de transició ecologia comandada per una senyora que tira pel broc gros a l’hora d’avalar el projecte Castor de l’amic Florentino sense cap informe mediambiental, no fos cas que a la llotja del Bernabeu li sortissin xampinyons si la merda que s’hi amuntega arriba a fermentar. Això per posar uns exemples de personal que inspira bon rollo gràcies al seu ampli currículum de “savoir faire” i respecte a les llibertats.

A aquestes alçades suposo que se n’han adonat del to sorneguer de les meves disculpes, de fet els ha quedat un govern molt espanyol i “mucho español” però com que en aquest país sempre hem estat disposats, que sovint ha estat sinònim d’equivocats, a allargar el crèdit a qui al final ens ha menyspreat ho tornarem a fer, sense que això ens dispensi de recordar que hem pagat un preu elevat per creure que els canvis sempre son positius a més de necessaris -i aquest ho era, certament-, encara que sembla que tot ha canviat per continuar igual. No volem pas que ens deixin propina però si que volem que ens tornin bé el canvi de la confiança que hem dipositat, del contrari l’haurem de posar a mans de qui sigui capaç de reclamar una factura que al cap i a la fi em pagat els ciutadans per rebre justícia i decència, no perquè ens portin a vendre submissió disfressada d’estabilitat. Volem el canvi… si us plau.

 

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

PER FI ÉS DIUMENGE !

Per sort avui acomiadem la setmana dels cretins, set dies per oblidar en els que s’han negat evidencies, s’han reinterpretat sentencies, la justícia que era irreprotxable a l’hora d’empresonar independentistes s’ha transformat en execrable quan condemna les màfies unionistes, qui deia tenir uns principis clars per posicionar-se a trigat poc a trobar-ne d’altres per justificar-se, els associats han passat a convertir-se en criticats i els insultats en subordinats; mentre el votant és víctima de la decepció, el menyspreu, la incredulitat i l’abandó,

Ni una aliança entre Lars Von Trier, David Lynch i l’Alex de la Iglesia hagués donat com a resultat una pel·lícula tant hilarant i perversa com la que hem vist darrerament a les pantalles de la política espanyola i de retruc catalana, que aquí a l’hora de quedar com un drap brut no se’n salva ni Deu. L’estupidesa dels ximples de la política, la justícia i els mitjans ha arribat a tal grau de superació que l’únic antídot per preservar la depressió social és la distancia; jo l’he posada recordant a l’enyorat Carles Capdevila, model d’una espècie en extinció de la professió periodística i que ja ens va avisar fa temps, son imbecils i amb un/a imbecil no hi pots discutir ni intentar raonar mai, no ho proveu perquè us portaran al seu terreny i un cop allà us guanyaran per experiència. Quanta raó tenia l’amic Carles!, amb els debats més absurds ens han portat als nivells més deplorables de la seva curta i lamentable honestedat, hem pogut escoltar com barons de la suposada esquerra unionista feien seves les paraules d’un històric feixista, transformant aquella “antes roja que rota” amb aquesta “antes corrupta que separada” i potser comença a ser hora que reflexionem seriosament, per pròpia supervivència, sobre com és possible que governin personatges tant sinistres, o perquè el talent és el gran absent d’un país on l’escàndol s’ha convertit en entreteniment.

Ho deia en Carles, per un estrany fenomen i passa tot arreu,  els emprenyadors i els provocadors amb la seva persistència acaben acaparant l’atenció de tothom i et fan treure el pitjor de tu mateix, passem fulla a la setmana, distanciem-nos i evitem obsessionar-nos o acabarem perdent els papers que, no en tinc cap dubte, és el que pretenen tots aquests indigents morals que s’engreixen amb la ignorància dels demés.

Per fi és diumenge!, només em fa posar la pell de pollastre la possibilitat que encara els quedi capacitat de superació, és el que tenen els deficients polítics. Acabo amb un consell de l’admirat Capdevila que ja els va veure a venir: Només ens en sortirem amb una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu… no els riguem les gracies ni quan en fan.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari