UN DESFIBRIL·LADOR PEL CENTRE HISTORIC

Poques realitats gaudeixen de tant bona salut com la Universitat, un dels motors més importants que ens queden per situar-nos en el mapa de la competitivitat a l’hora de reivindicar que existim. El proper curs tindrem facultat de medicina, cent quaranta cinc estudiants han triat com a primera opció fer els seus estudis a la Universitat Central de Catalunya que ofereix vuitanta places, mentre que cent quaranta tres opten a ocupar alguna de les cinquanta que la UPC oferta pel nou grau d’enginyeria d’Automoció que s’impartirà a Manresa. Des de l’any mil nou cents noranta tres, la FUB, la millor inversió de futur que ha fet aquesta ciutat, ha format professionals en Ciències de la Salut, Ciències Socials i Estudis d’Empresa; l’any passat se’n varen graduar tres cents setze i  el proper vint i nou de setembre superarem els cinc mil titulats que en el seu moment van triar Manresa com a opció de qualitat per encarrilar la vida laboral.

Va haver-hi un dia en el que més que cometre l’error de situar la universitat en una zona de creixement amb massa interessos urbanístics difícils de controlar, no vam tenir l’encert, la visió ni la decisió política de fer una aposta valenta per ubicar-la al centre Històric, com han fet altres nuclis urbans que al voltant de la oferta formativa han vist créixer una dinàmica d’embranzida social i cultural; ara ja està fet, però hem d’admetre que cinc mil estudiants que s’han passat uns quants anys residint a casa nostra son moltes persones, a les que hem de sumar-hi el professorat i la resta de personal professional,  capaces de revifar els carrers i places que se’ls posin per endavant.

A Manresa encara no hem triat que volem ser, mentre hi seguim badant encantats i ho anem allargant i dubtant,  la Universitat se’ns ha fet gran i continua avançant; qui sap si algun dia ens n’adonarem que allò que hem d’acabar sent ho tenim al davant. Sovint vaig a Berlin i si em queden unes hores no perdo la oportunitat d’anar a voltar per Potsdam, una petita ciutat a pocs quilometres de la capital, que al llarg de la convulsa historia alamana ho havia estat tot políticament, comercialment i industrialment i al final no hagués estat res de no ser per la universitat que per cert, té un dels campus més bonics del món. Els nous estudis de medecina son un bon desfibril·lador per una ciutat amb sectors en risc d’aturada cardíaca, salvant les evidents distancies històriques entre Potsdam i Manresa, l’entorn universitari fora capaç de tornar a fer bategar un nucli tant afeblit com l’actual Centre Històric que no deixa de ser anima i reflex de la realitat ciutadana que l’envolta. Quan sigui l’hora de fer noves inversions no estaria de més col·locar els pocs desfibril·ladors dels que disposem, allà on realment es necessiten. No ens ho pensem gaire, perquè el malat ja fa temps que fa molt mala cara.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

L’AUTOESTIMA TURISTICA SENSE DISPONIBILITAT.

De moment, encara que diuen que al dos mil vint i dos serem la capital de tots els turismes celestials del món mundial,  – una altra cosa és que ens ho creguem, jo només dic el que diuen, diuen, diuen…- , la única proposta que hores d’ara té cap i peus és el camí ignasià que al llarg de vint i set etapes, amb sortida a Loiola i  arribada a Manresa, es va consolidant com a ruta de pelegrinatge en ascens. Tot es posar-se a caminar, deu ser per això que és gràcies als de Loiola, allà on tot comença, que la caminada pren sentit; altre cosa son les passes que estan fent  els d’allà on s’acaba, llegeixis Manresa, on s’ho prenen amb més parsimònia per dir-ho d’una manera políticament correcte. Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic d’uns amics holandesos que havien fet la seva aposta pel nostre sant en detriment del clàssic i aquests dies  col·lapsat camí de Sant Jaume, convertit en la rambla del pelegrinatge. Però vet-ho aquí que els nois han estat incapaços de trobar allotjament a la nostra turísticament emergent capital del Bages, per posar punt i final a la seva aventura estiuenca. Com que més enllà de Booking hi ha vida per trobar allotjaments ajustats a l’economia del pelegrí, em vaig disposar a donar un cop de mà als del nord descobrint amb gran sorpresa per a mi i alegria pels propietaris dels negocis, que gairebé no queden habitacions lliures per a la primera quinzena d’agost; encara que l’Alberg del Carme,  l’establiment que més s’ajusta a aquesta tipologia de viatgers, està tancat per vacances fins a finals de mes, perquè segons els seus responsables no hi ha gent interessada en ocupar-lo i els números no surten.

La trista conclusió després d’una llarga i exhaustiva recerca, és la que m’han repetit totes les pagines consultades: A l’Alberg del Carme no hi ha disponibilitat. Queda clar,  el que passa és que per molt que vulguem posar el turisme religiós com a opció de futur, una cosa és la voluntat i una altre la disponibilitat, la capacitat,  la gestió i sobretot el resultat; que a la vista dels obtinguts sembla que per molta oficina trística que ens haguem instal·lat, no ho estem fent massa bé quan Catalunya és una de les destinacions  més importants  d’Europa, mentre al cor seguim gaudint d’una tranquil·litat que els de Barcelona ens deuen envejar però aquí fa desesperar.

Fa quatre cents noranta cinc anys que Iñigo de Loiola, per nosaltres sant Ignasi, va començar un apassionant viatge que el va dur a Manresa per acabar dormint en una cova; podia haver estat pitjor, com els meus amics holandesos podia haver acabat dormint a Santpedor o a Sallent i a veure que celebraríem nosaltres, d’aquí a cinc anys. Si tanca l’Alberg, com obrim aquella paraula que tant agrada posar-se a la boca als que es volen espolsar les  responsabilitats?, vull dir l’autoestima, allò que tampoc té gaire disponibilitat.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

VARIETATS DE FER EL TOMAQUET

Es pot fer el tomàquet de moltes maneres, metafòrica o literalment parlant, acostumats a fer-lo en el sentit més humorístic de la frase, sorprèn que hi hagi persones amb la capacitat i l’encert de convertir l’expressió en una festa.

Una colla de gent, entitats i associacions de solvència contrastada perquè tenen una empenta provada amb una trajectòria demostrada, han decidit que  aquest producte de l’horta tant present a la nostra vida, que sovint fem a les cuines i més freqüentment a la vida social, ha de tenir el relleu que és mereix; per això han decidit donar a conèixer totes les seves varietats, qualitats i formes de tractar-les, projectant-lo al món.

El tomàquet manresà és un producte representatiu de la cultura, la tradició i l’esforç -el de l’horta vull dir, de l’altre val més no parlar-ne-  a més de ser únic; bé, els altres també ho son d’únics però deixem-ho córrer perquè ens tenen fregits. Donar visibilitat a un dels nostres productes autòctons amb més propietats no és cap bestiesa, la prova és que mentre els tomàquets socials donen per ben poc, aquests de l’horta que volen redescobrir donant-los notorietat; els de Mengem Bages, Proper.cat, Tomamting.com i l’Ajuntament de Manresa, empresa també especialitzada en cultivar l’altre varietat de tomàquet manresà; donen per a molt. El tomàquet està sent el protagonista d’un atractiu programa amb jornades tècniques, propostes culinàries amb la complicitat de restauradors, sopars populars, xerrades, fires, mercats i espectacles; fins a conformar una oferta que té ganxo com a proposta de emergent de futur. Felicitats als autors i impulsors de la iniciativa sobretot pel gran favor que ens fan a l’hora de viure, amb orgull i una bona dosis de dignitat,  això de fer el tomàquet.

Però parlem de les altres maneres de fer-lo més enllà de les estrictament gastronòmiques, perquè en l’apartat social fa temps que tenim especialistes dedicats a difondre com es fa el tomàquet a tots nivells. Aquests darrers es nota que encara estan verds i no han cuinat massa bé tota la varietat d’oportunitats per impulsar la festivitat de Sant Ignasi, a qui honorem aquests dies amb un programa força galdós que inclou misses i botifarra, per exportar la nostra figura més internacional cap a la màgica data del dos mil vint i dos, que veient la magnitud engrescadora i innovadora de la celebració el més probable és que hi arribem a misses dites.  Sort que gràcies als experts en el producte de l’horta,  la nova festa que promet llarga trajectòria ens permetrà continuar fent el tomàquet, però bé. Ves per on al final encara serà el tomàquet i no Sant Ignasi qui ens dinamitzarà la ciutat, el mercat i la capacitat de tirar endavant projectes més plens de dinàmiques amb bones aportacions  que de paraules amb bones intencions. Conservem la fe que ja ho diuen… de mes verds en maduren.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

EL PREU DE PENJAR UNA MEDALLA

Ho vaig demanar per curiositat i em van respondre que divuit, Manresa havia concedit divuit medalles de la ciutat fins fa unes setmanes perquè en un curt període de temps se n’hi han afegit dues més: La del Mèrit Cultural a títol pòstum lliurada al cineasta manresà Joan Soler i la del Mèrit Cívic que va recollir fa uns dies el dirigent veïnal Jose Rueda. Encara que les distincions son a títol individual, en ambdós reconeixements coincideixen els valors d’una tasca en equip.

El lideratge veïnal i el compromís social d’en Rueda van contagiar a tota una colla de persones de La Font dels Capellans que van influir en la política municipal de l’època, van millorar i dignificar les condicions de vida del barri, el van impregnar de lluita obrera, el van contagiar de reivindicació, el van omplir d’integració i el van dotar de personalitat convertint-lo en una de les zones de la ciutat privilegiades, amb un entorn urbanístic sostenible i un model de convivència solidaria.

La fundació d’una associació que va impulsar i consolidar un Festival Internacional de Cinema, mèrit d’en Joan Soler i tot un equip de gent, ens ha deixat seqüencies que tenen molt a veure amb el que estem vivint i el que ens il·lusionarà quan ho visquem. A  més de petites dosis de glamur amb grans dosis de bon cinema europeu de gènere, un jove Esteve Soler va fer de jurat en dues ocasions, un principiant Gerard Quinto realitzava els seus muntatges audiovisuals i un il·lusionat David Victorí rebia el primer premi com a director del curtmetratge  “La Culpa”; darrera en vindrien molts més per acabar vivint el somni de la gran industria cinematogràfica americana apadrinat per en  Michael Fassbender. En els propers mesos, L’Esteve, el Gerard i el David Torras començaran a dirigir un llargmetratge amb primeres figures del panorama cinematogràfic nacional i el suport de TV3, en David Victori dirigirà a Belen Rueda en un trhiller fantàstic de la mà d’una de les millors productores estatals i Manresa comença a sonar dins la industria cinematogràfica més enllà d’haver estat el plató de Plàcido i la inspiració  del mestre Luis G. Berlanga.

A aquestes dues distincions cal sumar-hi el títol de Manresà il·lustre que el plenari municipal va atorgar aquest dijous al periodista Josep Maria Planes; brillant escriptor, pioner del periodisme d’investigació i defensor de les llibertats nacionals de Catalunya, que va ser assassinat a l’agost de mil nou cents trenta sis als vint i nou anys, per defensar la llibertat d’informació i expressió. Una lliçó, una inspiració i un exemple en moments en que els valors del compromís i la convicció en les llibertats, son claus pel futur més immediat de la nostra nació.

Quan una institució com l’Ajuntament reconeix als seus ciutadans, també està dient a totes les persones i circumstancies que els van envoltar, que des d’on som podem ser el que vulguem si som capaços de recollir les actituds personals, fent-les col·lectives per treballar en equip, sumant reptes i multiplicant il·lusions. El problema de les medalles i distincions és que amb el reconeixement també s’adquireix el compromís de la ciutat que atorga, a mantenir vius els valors de les persones que han estat posades com a exemple; pesen pels qui la porten, però més pels qui han tingut a bé concedir-les… ja sabeu el que toca.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

BARS PER BEURE I VIURE

Ho diu un informe, un d’aquests que a l’estiu omplen pagines de diari, som la tercera ciutat amb menys bars de Catalunya. No arribem a dos per cada mil habitants mentre que Puigcerdà, al capdavant del ranquing, en té més de tres pel mateix percentatge de ciutadans; però no ens posem tràgics, no és cert com canta en Melendi, que aquí anem de bar en pitjor.

Hi ha bars que et conviden a entrar i altres que t’empenyen a marxar, alguns son per escridassar el futbol, altres per badar i conversar, però tothom en té algun de confiança per allò de que l’actualitat de la ciutat sempre surt de darrera la barra i si no en tens cap on t’escoltin i valgui la pena escoltar, no ets ningú.

N’hi ha que han superat el propi entorn i s’han convertit en símbols de la personalitat de la ciutat que els ha creat o la pel·lícula que els ha mitificat: Si aneu a París no us perdeu la màgia de fer un pastís a “Les Philosophes” al Marais , mentre llegiu els pensaments que clients i literats han escrit a les taules i parets; o si volteu per Tokio agafeu l’ascensor del Park Hyatt fins a la planta cinquanta dos i demaneu un tequila en el “New York Grill”, qui sap si us hi trobareu a la Scarlett Johansson com li va passar a en Bill Murray a Lost in Translation.

En els bars, com en tot, no és qüestió de quantitats si no de qualitats i en les darreres èpoques el Centre Històric de Manresa, un dels indrets amb més concentració d’aquests  establiments,  ha vist proliferar locals que son símbol de cultura, d’aquells que com deien els Gabinete Caligari “hi trobes l’escalfor de l’amor i conviden a començar”, d’aquells que la gent, les propostes i l’ambient marquen el moment; on possiblement coneixeràs el  cambrer o la cambrera del teu amor que deia en Machin o t’hi quedaràs fins la ultima copa aquella que cantava en Carlos Gardel; amb moltes ganes de consumir tot el que et posen i et proposen.

Resumint, que Puigcerdà podrà tenir més bars i més “tourist fashion”, però al Centre Històric de Manresa en tenim un grapat d’aquells que fan bona la teoria que diu que on hi ha un bon bar hi ha una bona cançó. Si és cert que els bars parlen de la ciutat que els envolta, aquest estiu feu-hi un tomb i descobrireu la quantitat de locals amb valor afegit en els que la gent de darrera la barra no es conforma a veure passar la vida; a més a més  espremen les neurones, el pressupost i la imaginació a l’hora de fer tot el possible perquè els de l’altra banda del mostrador la veiem passar entre amics, una bona oferta i un somriure.  Com cantaven els Sau: Vull quatre barres, encara que siguin de bar, perquè m’agrada la gent que et mira els ulls… l’informe no ho diu però d’aquestes en tenim unes quantes, convideu-vos-hi a fer un glop. No son només estadístiques en un informe, son bars per beure i viure.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

NO ÉS NOMÉS UNA HISTORIA DE VIOLENCIA

Quan no vius en un barri de la “banlieue” de Paris o al mig de les rambles de Barcelona, no estàs preparat per arribar de vacances i trobar-te que la teva ciutat està sent tractada als mitjans, com si fos l’escenari d’una nova versió de West Side Story on s’hi ha tret tota la música i només hi han quedat les hosties. Unes trucades, unes consultes a hemeroteques i unes quantes xerrades després, amb gent ben informada i poc donada al populisme, te n’adones que la conclusió és tant simple i preocupant com que Manresa ha patit un nou episodi de violència social, provocada per la marginació i un sistema d’inclusió per a les persones amb risc d’exclusió social que no funciona; un episodi que no és nou, que es repeteix en molts nuclis urbans com el nostre diàriament;  però passa que aquest no ha tingut lloc en un carrer apartat a altes hores de la nit, si no que ha succeït a plena llum del dia, a l’avinguda més emblemàtica de la ciutat i en una zona d’oci de màxima concurrència.

Hi ha coses que fan por i coses que preocupen. Fa por llegir desenes de comentaris darrera la noticia, tots crítics amb un sol factor però cap amb un anàlisi solvent del problema global; fa por que hi hagi tanta acusació i tant poca autocrítica; fa por escoltar el radicalisme de la venjança i l’exaltació.

Preocupa molt que s’estableixi la por com a sentiment vinculant a aquests fets en lloc de que ho faci la preocupació. No hem d’estar espantats però si preocupats, preocupats perquè només es posin en marxa les alarmes quan el problema es manifesta a plena llum del dia i ens trenca el bon rotllo de la cervesa del diumenge; preocupats de que les administracions només es preocupin si hi ha rebombori als mitjans, preocupats de que l’origen dels agressors sigui el principal argument de debat; preocupats de que els agents encarregats de garantir l’ordre i la seguretat no disposin de les eines, la capacitat o les ganes per fer-ho; preocupats de que els recursos per formar a les persones amb risc d’exclusió social, que no és gens fàcil, no siguin els suficients ni els adequats; preocupats de que la llei i el sistema judicial no puguin actuar amb fermesa amb els malfactors; preocupats per la manca de reacció de les desenes de persones que eren al lloc dels fets observant i ignorant… eps! i amb això no estic dient que s’hi haguessin de sumar repartint garrotades;

Hauríem d’estar molt preocupats pels actes de violència, efectivament, tant com per la proliferació de veus anònimes demanant justícia pel seu compte; perquè no només és una pallissa, és tot un sistema d’educació, reinserció, justícia, seguretat i drets socials que no funciona. Tornarà a passar i la solució no és tant fàcil com deixar anar un comentari provocador, ni tant senzilla com girar la cara i mirar cap a l’altre cantó.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

PELS DEL JA S’HO FARAN, SAPIGUEU QUE JA HO HAN FET

Escolto massa sovint el “ja s’ho faran!”, ho entenc però no puc deixar de pensar que si aquesta opinió prolifera i va arrelant en el comú de la societat, ho tindrem fotut per avançar. La obertura de clavegueres ens ha esquitxat i la ferum de tanta merda es fa insuportable, hem aprés a conviure amb l’existència de màfies policials, empresarials, polítiques i judicials,  trames criminals que actuen amb total impunitat i han entrat al menjador de casa com aquells mosquits d’estiu que primer emprenyen, després formen part de la convivència rutinària i acaben compartint sofà i migdiada amb nosaltres.

Molt mal fet, mentre ens distraiem amb els culebrots rònecs i les trames casposes de la política, ens preocupen els recitals de plasma de l’executiu o anem fent acudits sobre els tancs desfilant per la Diagonal amb que ens amenacen les solitàries neurones que hi ha al cap de les filles i fills de la intolerància, la casta dels funcionaris madrilenys descendents de l’aparell franquista que va robar, censurar i segrestar les idees i la llibertat dels nostres pares i avis ens estan modelant al seu gust i conveniència.

Els camins de la perversió del sistema son inescrutables, no fa massa l’aparell de repressió estatal, anomenat BOE, publicava el “Real decreto 424/2017”; per obra i molt poca gràcia d’aquest document “Se regula el regiment juridico del control interno en las entidades del sector publico local”; així com aquell qui no vol, amb nocturnitat i traïdoria, van i ens marquen un gol al més pur estil madrileny, en temps de descompte processal.

Mentre ens amenacen amb la supressió dels drets autonòmics, dinamiten el moll de l’os de les institucions més properes, els Ajuntaments. Aquestes quatre ratlles en el pamflet oficial del govern, condemnen a les administracions locals a no poder disposar dels recursos econòmics que ens afecten més directament, sense la supervisió i l’aprovació d’un funcionari designat per l’administració central. Doncs mireu, ja s’ho han fet!. Si penseu que els representants escollits pel poble, els que tenim mes a  tocar i en els que hem dipositat la confiança, podran dur a terme els seus projectes i executar els compromisos adquirits, aneu venuts. A partir d’ara qualsevol despesa superior als tres mil euros l’haurà d’autoritzar un interventor al que no heu votat mai de la vida, ha estat nomenat per l’aparell central de l’estat i no sabeu ni cara fa. Ens estem preocupant per perdre les competències de la nació quan ja ens tenen agafats pels ous i ens han segrestat la gestió dels ajuntaments, robant-nos la cartera dels recursos municipals, la que omplim directament nosaltres, tots…fins aquells que han assumit la postura del “ja s’ho faran” sense ser conscients de que “ja ho han fet”,  i ara que us a sembla  que hem de fer ?.  Exactament… SI!

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari