LA SORPRENENT NEURONA DEL PRESIDENT

Aquesta setmana he constatat amb preocupació, que m’està començant a agradar la neurona del president Rajoy; la única que té el Mariano, la que exercita per deixar anar frases virals,  descobrint els pensaments de qui acostuma a tenir-los tant ocults com la intel·ligència. La neurona torera, donada a gaudir d’un estat constant de  migdiada, es desperta per saltar a l’arena quan la sacsegen i és en aquests casos que deixa anar les veritats amb aquella traça i  “savoir faire”, que tenen els faltats del sector més rònec en la tauromàquia política espanyola. El despertar de la neurona del president torero a la seva moció de censura, va ser de traca i mocador -a l’hora que plena de raó- deixant anar pel broc gros: “Cuanto peor, mejor para todos. Y cuanto peor para todos, mejor. Mejor para mi…” fi de la cita i del “Zasca!” monumental als principis més basics de la democràcia i els drets de la ciutadania.

Queda transparent: Un país que prostitueix la democràcia però et diu que tu ets el macarra, que no et deixa desenterrar les víctimes del feixisme però té ben vives les apologies més besties de la dictadura, que es nega a fer reformes fiscals excepte si son il·legals i en benefici des seus col·legues, que impedeix consultar si volem república quan ha imposat una monarquia  i que és incapaç d’unir-se des de l’esquerra per fer fora al govern de la dreta més corrupte d’Europa, és un país que no pot anar pitjor i per tant segons la lògica de la neurona presidencial, millor per ells i molt millor pel mononeuronal autor de la cita.

Potser quan la neurona es torni a despertar a la propera sacsejada, quan posem les urnes i les persones al carrer per decidir el nostre futur, és capaç d’entendre la seva lògica a la inversa: la que diu que quan a ells els va millor la corrupció, la manipulació de la justícia, i molt millor el fracàs de la unitat entre la oposició, per a nosaltres pitjor. No m’agrada el futbol, però m’agrada molt en Pep Guardiola, el meu país i la gent amb compromís; ara acabo de descobrir que no m’agrada el PP però em comença caure simpàtica la neurona d’en Rajoy, la que és capaç de proclamar en un atac de sinceritat que com pitjor vagin les coses, per a ells molt millor.

Olé tu, neurona! La que va acabar preguntant a qui l’estava  deixant políticament més baldat que Daniel Craig, en l’interrogatori a la seves parts  intimes a Casino Royale: “Ustedes piensan antes de hablar o hablan tras pensar?. Queda clar, davant aquesta demostració del domini de la llengua de Cervantes, que a la neurona torera del president li convé continuar descansant mentre ell continua parlant abans de pensar, perquè si entra en activitat abans de parlar ens atorga tots els arguments per refermar-nos en una lluita on no és tant important com els vagi als uns o als altres, si pitjor o millor, com que ens hi deixin anar.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

LES RAJOLES DE LA DISCORDIA

Aquesta setmana l’Ajuntament ha començat a canviar les rajoles trencades del passeig, poca broma, que son vint i tres mil euros en material i mà d’obra, que fan que la passejada surti cara. Aplaudim la iniciativa municipal, tornarem a tenir un passeig llustrós i podrem exercitar les extremitats inferiors sense perill que el nostre nas olori de ben a prop la noble via manresana, o provar el darrer model tecnològicament avançat de pròtesi de genoll,  si l’ensopegada es sonada.

Estarà bé  poder tornar a deambular amunt i avall de l’avinguda més narcisista de la ciutat exhibint el modelet d’estiu, però això no ha de ser en detriment de la presumpció d’innocència dels camioners que en un moment o altre han de suar la samarreta per fer arribar les seves mercaderies als locals d’oci o restauració de l’emblemàtica via manresana. Ho dic perquè que a l’hora d’explicar la magna restauració, ha costat ben poc assenyalar com a responsables del lamentable estat de les il·lustres lloses, als vehicles pesants que es veuen obligats a circular-hi per motius ben evidents. Això és una mentida de cal ample, que de no ser per la bona fe dels transportistes, podria provocar una vaga per ofenses que deixaria a la zona sense la tant refrescant i preuada orxata estiuenca, per posar un exemple.

El camió no és l’únic culpable de tot plegat; alguna cosa hi tenen a veure els patinets, monopatins i dispositius semblants que circulen diàriament amb molt poca traça, un elevat grau de perillositat i total impunitat; diria que més d’una rajola també han trencat els centenars de vehicles particulars que amb l’excusa de treballar o residir, quan sovint es tracta només d’aparcar sense pagar, envaeixen la zona enrajolada mentre els agents de l’autoritat es dediquen a mirar l’evolució floral dels plataners plantats a banda i banda de l’enrajolat agredit; tot i que és clar, aquests mateixos vehicles vigilants de l’ordre públic son els que descansen sovint al damunt de les sofertes lloses al bell mig de la plaça de crist rei, tot fent ostentació de la seva autoritat, quan podrien estacionar en algun indret més discret per allà al costat.

Que a la ciutat no li torni a costar una picossada poder lluir de passeig endreçat, diria que és més qüestió de fer respectar l’ús d’una zona de vianants, que no de culpabilitzar als camions que s’hi veuen obligats a passar perquè hi estan treballant i que per cert, ho fan amb força més delicadesa que algun vehicle particular que confon la zona de precaució amb el circuit de Montmeló. Uns cursos gratuïts per conduir amb moderació, respecte i civilització – a més d’unes quantes multes en forma de recepta per prevenir la mala circulació -,  segurament evitarien que la rajola deixes de ser una espècie cara i en vies d’extinció… a vegades l’estalvi, també és qüestió d’educació.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

NIT I DIA. PEONS, ALFILS I REIS.

Ja no se quina sèrie m’està enganxant més, setmana rere setmana els espero amb la mateixa impaciència: el nou capítol de Nit i Dia i els nous esdeveniments del “vermellgate”, culebrot també popularment conegut com el “Manresa Leaks”. Tant la magistral creació d’en Lluis Arcarazo i Jordi Galceran, com el nyap de despropòsits de la comèdia política manresana estan plenes d’intrigues, trames ocultes, jocs de poder, conspiracions d’interessos i personatges dolents; encara que en el tema dels personatges s’ha d’admetre que els de TV3 tenen profunditat i son destres, mentre que els de la moguda manresana son més potiners i els falta una certa habilitat d’un nivell polític que se’ls suposa, però que no arriben a tenir.

Tret d’això, les coincidències son interessants: En els dos arguments i ha més ombres que llum, polítics que han comprat el seu càrrec amb contribucions a campanyes, partits disposats a sacrificar a la seva gent per aconseguir els seus propòsits, filtracions que tant se val qui les hagi fet mentre a algú li vagi molt bé que s’hagin fet sobretot de cara a propers resultats electorals, dirigents que venen uns principis a la ciutadania però tant se’ls en fot canviar-los si el cop de timó els ha de preservar la cadira, innocents que paguen i culpables que resten a l’anonimat, companys capaços de girar l’esquena a la seva pròpia mare per tal de no perdre les sucoses rendes del poder que reben cada final de mes, egos que conserven rancúnies i fomenten odis preparats per enfonsar en la misèria al trist mortal que se’ls posi per davant… i malgrat tot, hi ha alguna cosa que no em quadra.

En Josep Maria Pou i en Ramon Fontserè mouen les peces del tauler gairebé amb una mestria acadèmica en l’art de la conspiració, és clar que ho fan amb la seguretat que els dona l’experiència interpretativa de dos dels actors més grans que ha donat l’escena catalana; en canvi en el culebrot manresà els actors son més aviat novells i les seves interpretacions polítiques francament mediocres; deu ser per això que mentre uns sorprenen, els altres comencen a fer riure i ja se sap que quan en una sèrie, alguns personatges deriven cap el ridícul i es fan antipàtics als espectadors, els productors comencen a pensar molt seriosament en canviar-los – rescindint contracte i assassinant-los en el guió o rescindint el vot i esborrant-los de l’escena política –,  de cara a la propera temporada.

A mesura que veig com es va desenvolupant la trama i les conseqüències que reben alguns dels peons, per culpa dels alfils que serveixen a la mala fe dels autèntics reis, cada vegada tinc més clar que és el que no em quadra: En el culebrot manresà no juguen amb personatges, ho fan amb persones i això a banda de ser molt lleig, és d’una perversitat que fa mal, molt mal.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

EL BO, EL LLEIG I EL DOLENT

El Sant Pare farà Cardenal a l’Arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella el proper mes de juny, un home conciliador, sensible amb el procés, allunyat de les tesis reaccionaries de l’Episcopat Espanyol i considerat com un bisbe social; just el que ens cal per transformar l’escenari de desequilibri que estem vivint. Monsenyor Omella és el bo de la pel·lícula, el Gary Cooper de la ciutat sense llei al que se li gira feina, perquè a l’altra banda del Llobregat el galliner se l’hi esta esverant i el duel entre la conciliació i la provocació esta servit.

Fa uns dies les pistoles s’han desenfundat, a Solsona el guapo s’ha transmutat en el lleig , l’ajudant de Deu a la Catalunya Central ha disparat contra la diversitat i ha deixat ferides la inclusió i la integració, posant en el punt mira la figura paterna per ferir els drets del col·lectiu homosexual. Uns trets desafortunats que han provocat que molts pares acusats amb totes les filles i fills insultats, hagin recordat a la mare del pistoler mitrat.

Mentrestant, a Vic City, l’home que porta penjada l’estrella de Comissari Pontifici exerceix com a sheriff feudal dels seus territoris, el Lee Van Cleef de l’Osona està més proper a les melodies d’Ennio Morricone que a l’Al·leluia de Haendel i s’ha guanyat l’enemistat del poble que ara li planta cara amb la plataforma 379, constituïda en defensa de les monges caputxines a les que el comissari vol fer fora del seu territori exercint com a capatàs, amo i senyor de les propietats que li han estat concedides per la poca gràcia divina, ignorant la suor i l’esforç de qui s’ha treballat la terra i les persones que la trepitgen. La situació és delicada i si el seny i la paraula no arriben a Talamanca Road, hi ha el perill que el poble no torni a posar els peus en el saló de les animes. El nou Cardenal haurà d’imposar la llei de la solidaritat en unes terres que se li estan quedant àrides de fe per culpa del dolent de la historia, mereixedor a pols de la revolta dels creients abans que el territori acabi convertit en un desert de valors.

En tot aquest western de l’infern, estaria bé que les forces vives deixessin de fer d’Alan Ladd per començar a actuar de Clint Eastwood, posant-se al costat  de la plataforma tres cents setanta nou de Fort Manresa, per plantar cara als cowboys de negre. El guió de la pel·lícula encara es pot modificar i el final serà notablement diferent si alcalde i Fundació Socio Sanitaria carreguen el Colt quaranta cinc amb les bales de la raó per intervenir en aquest duel provocador. Ara tenen l’avantatja que és el bo qui porta l’estrella més grossa, aquí no guanyarà el més ràpid si no el més ferm en la defensa de les bones conviccions; hi ha bales que fan molt mal, això no és el llunyà oest i a algú se li haurien de prohibir segons quines armes.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

RATES !

Llegeixo que el cens de la població de rates a Manresa ha augmentat de forma notable, la noticia es difon amb preocupació, revestida d’una notorietat informativa segurament immerescuda; ja ho sabem que en matèria de neteja aquí encara som una mica porquets, però que son uns quants rosegadors davant la immensitat de bestioles grises i fastigoses de nova generació que envaeixen tota la nació?

A les de claveguera i les de sagristia s’hi ha sumat una nova espècie més perillosa i procreadora que ja no s’amaga; igual que les primeres, s’engreixen i es fan grosses pels solars o edificis però en aquest cas no per mal estat o brutícia, aquestes es multipliquen al voltant de les noves instal·lacions mossegant, embrutant i podrint abans que els equipaments hagin tingut temps d’envellir, ho fan tant ràpidament i amb tal eficàcia que molts d’aquests nous mausoleus de les vanitats polítiques i les ambicions empresarials no s’arriben ni a inaugurar si han estat infectats per la cobdícia d’aquests nous depredadors, això si, més fashions i ben vestits que els que belluguen entre la porqueria comuna.

Totes però, les unes i les altres, planten cara de manera agressiva si es veuen amenaçades, són hàbils fugint de paranys, encara que les de nova fornada han desenvolupat una intel·ligència defensiva poca solta i desvergonyida per evitar els controls, en ocasions comprant al controlador, que els atorga un grau de perillositat molt elevat.

La diferencia entre les de Manresa que ara han tingut el seu minut de gloria a la premsa local i les altres que tenen els seus dies de vergonya als mitjans nacionals, és que les nostres s’alimenten del que rebutgem mentre que les altres es fan grasses robant el que necessitem. Amb les nostres, les de Manresa, podem estar tranquils; potser alguna infecció,  però les altres ens poden dur a la més absoluta destrucció. Les que fan la carrera de l’abocador ja les coneixem, les que fan la cursa de la política tenen la capacitat de sorpresa constant, quan tenim controlades a les blaves en surten de vermelles, entre les grogues i vermelles n’han sortit amb quatre barres, algunes han estat capaces de sindicar-se, altres d’internacionalitzar-se i les més sorprenents d’amagar-se darrera dècades de prestigi que elles mateixes han acabat per cruspir-se.

Keep Calm, pensem que a tota rata li arriba el seu Sant Martí i qui la fa la paga, si no que els hi diguin al de la Disney que els han piratejat, fotent-los enlaire la nova estrena de Pirates del Carib si no paguen per evitar que pengin la pel·lícula a les xarxes; es pensaven que se’n sortirien amb total impunitat de l’assassinat de la mare d’en Bambi ara fa setanta cinc anys? Es pensaven que totes les llàgrimes vessades i els sanglots no tenien un preu?, el que us dic, tard o d’hora…doncs això.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

HEM DEIXAT DE NO TENIR-NE NI “FABA”

El Centre Històric de Manresa acull el primer Festival Artístic del Barri Antic, una iniciativa que amb l’Antic aplega més quinze promotors per presentar exposicions, poesia, teatre, performances, concerts, tallers o xerrades; més de quaranta activitats que descobreixen espais i proposen emocions en un certamen accessible, inclusiu, innovador i multicultural.

Però al darrera del FABA hi ha molt més, hi ha una lliçó de dinamització i empenta per a molta gent que té la oportunitat, les eines i l’encàrrec de revifar el nucli històric, però no en té ni fava. La posta en marxa de la idea ha coincidit amb un ambiciós i intens Festival de Jazz al Vermell, amb la inauguració del nou espai per a les arts escèniques i musicals “Barlins Teatreria”, o amb la participació del projecte Anònima 3.0 per fer de l’antic edifici de Fecsa una fabrica creativa, dins els pressupostos participatius; el Centre Històric comença a bullir i sembla que ho fa amb la flama adequada per destapar l’olla, un combinat de festa, cultura i innovació és la única formula viable per fer avançar, activar i engrescar aquest sector manresà.

Gràcies a aquestes activitats he conegut activistes extraordinaris com el Damià o la Vicky que son alguns dels molts que s’hi han jugat el temps, les neurones, la il·lusió i els recursos del seu propi negoci per tornar la força de la seducció al barri vell ; ho han fet en equip, autogestionant i sense fer imprescindible el paraigua de les administracions que a vegades quan s’obra, més que donar aixopluc fa ombra. A l’Ajuntament de Manresa i als veïns de la zona, amb persones així els ha tocat la figureta del tortell quan fa temps que s’estaven menjant la fava; estaria bé que hi posessin el coll, la catifa vermella de les facilitats i perquè no? Algun recurs econòmic com marca la tradició, d’acord amb la importància del repte, per ajudar a promocionar-ho i començar a fer bategar un barri que s’estava morint. Els desfibril·ladors son cars però sobretot s’han de saber fer servir o son inútils i ara sembla que hi ha gent que hi té traça.

El FABA convida al Centre Històric a transformar-se a cada minut i sobretot a cada nit, el que em queda molt clar és que s’ha agafat la millor via per fer pujar els colors a grans contenidors culturals públics que sovint tenen més façana que contingut i pot acabar set l’enveja d’altres indrets més privilegiats en equipaments, recursos i favors polítics, que malgrat tot no han volgut o no han sabut sentir-se vius. El FABA és una iniciativa per transformar que no es pot deixar escapar, ara mateix és una de les millors lliçons per fer bona una reflexió de l’amic Ramón Barnils que deia: La Cultura i les oportunitats no sempre venen de baix, però mai venen de dalt… aquesta vegada han vingut de dins, de la gent del barri.

 

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

MANRESA TÉ UN PROBLEMA I ES DIU QUATRE PER CENT

Ja ho he fet, ja he dit la meva en el pressupost participatiu de la ciutat, he complert. En el fulletó informatiu de l’Ajuntament em deien que havia de triar quatre dels vint projectes seleccionats, tot i que a la mateixa publicació i a la pagina web n’hi ha trenta cinc, però també es cert que m’hi convidava l’Alcalde i la  Primera Tinent d’Alcalde, Regidora de Dinamització Econòmica i Participació que ha passat de ser totes aquestes coses a simplement regidora. Salvant l’anècdota del que s’infla i el que es desinfla, m´he llegit i rumiat totes les ofertes per millorar diferents entorns i finalment he decidit que ajudaria a fer possible que alguna entitat pugui veure com es compleix la seva carta als reis. He observat que encara que hi ha temps fins el catorze de  maig, de moment només un trist quatre per cent de la ciutadania s’ha manifestat per alguna de les trenta cinc proposicions, que vol dir una per a cada dos mil i pocs habitants; tenint en compte que el projecte més barat és de divuit mil euros i el més car de cinquanta mil, sumant tots els imports tenim com a resultat que amb una aportació de divuit euros per habitant els podríem dur a terme tots plegats…tampoc costaria tant fer feliç a tothom, però a les hores no tindríem la sensació de que ens han deixat decidir alguna cosa.

Si pensem que la participació ha de salvar la democràcia i garantir la pluralitat ho tenim fotut, és clar que pot haver passat que la campanya de difusió no hagi estat la més encertada; o que decidir entre si volem ser capital del beisbol català, convertir l’antiga Anònima en un espai de creació o recuperar una antiga via de ferrocarril com a via verda, mentre els estaments polítics no han trobat la formula per impulsar un autèntic debat sobre el que li cal i cap on va la ciutat, no convenç i les manresanes i manresans han decidit passar.

També podria ser que el suflé del fenomen social del 15M s’hagi desinflat, com tants d’altres, condicionats per les promeses polítiques de tenir en compte a les persones amb la seva capacitat de decisió i la trista realitat a la que finalment ens han abocat. Ens fa mandra anar a votar i segurament ja no hi ha un majoria que vulgui tanta participació com pel que es veu, només una minoria està disposada a exercir quan li donen la oportunitat.

El dilluns dia quinze tindrem els resultats i sabrem quins projectes veuran la llum, una llum no massa resplendent però és el que hi ha, una petita concessió a deixar de ser només espectadors en l’espectacle de la política per poder escriure alguna paraula en el guió; segurament no és el que voldríem, però és el més proper que tenim a la utopia de participar en la construcció i ser escoltats. Dediquem cinc segons a pensar que com menys participació menys legitimitat i ara faig la pregunta. Tu ja has votat?

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari