DEL MANRESA LEAKS AL MANRESA FREAKS

Aterres a Manresa i et trobes que t’han muntat un Manresa Leaks de considerables dimensions -tot i que després d’analitzar els fets seria més correcte dir-ne Manresa Freaks- susceptible de dinamitar el procés a la mateixa ciutat que fa cent vint i cinc anys es van redactar les bases del catalanisme polític, no ens hi posem pas per a res!. Després d’escoltar i analitzar he arribat a unes conclusions que voldria compartir amb tots vostès.

La més obvia: la millor manera d’evitar que es filtrin declaracions desafortunades, és no fer declaracions desafortunades. Que és més important, el contingut del que s’ha parlat o el cap de qui ho ha filtrat?

La més tècnica: Realitzar una gravació amb un dispositiu mòbil en un restaurant, de punta a punta del local i des d’una taula a vuit metres de l’orador patinador, no és creïble ni que sigui el discurs d’un comiat de solter.

La més dubtosa: Costa justificar les veus en primer terme dels principals acusats de filtrar, tot i que hi ha muntatges que fan miracles, a més del posterior silenci a l’hora de donar explicacions.  ERC també hauria de parlar clar.

La més sospitada: Analitzant el procés de canvi de Convergència a PDCat i el “bon rotllo” entre els diferents sectors, és més qüestió d’obvietat que de mala fe pensar que algú de la taula retratada on s’impartia la masterclass de com aplicar les maniobres de “La puta i la Ramoneta” en el procés sobiranista, hi pot estar emmerdat.

La més manresana: Els que quedem tocats i en una lamentables situació de governabilitat, mentre uns i altres es tiren els plats al cap, som els  ciutadans. Per cert, intentar fer-nos creure que la sintonia entre els socis de govern es trenca per aquest afer, quan fa temps que encara que dormin junts es fan el llit mútuament per allò del redit electoral, és tractar-nos del que no som…ho dic per si es pensaven que no ens n’havíem adonat.

La més trista: Que s’hagin retirat les competències de govern i la confiança a una regidora que ha demostrat la capacitat i les ganes per intentar millorar la ciutat, es una decisió política que com a manresà m’inspira, abans que res, molta desconfiança en com es resolen les coses a la casa gran posant els interessos de partit per davant dels de la comunitat.

La més lamentable: Per si algú encara ho dubtava, queda clar que alguns polítics son com els xinesos, disposats a vendre qualsevol cosa; fins i tot matant la donzella i donant la rosa al drac, per salvar el cul i la cadira.

La més desconfiada: Després del que hem escoltat, que ara el PDCat demani la nostra confiança vers la seva postura en la defensa indiscutible del procés, m’ho fa repensar tot dues vegades si ha de ser la mateixa -vull dir la confiança- que ells han tingut en la presumpció d’innocència de la ja ex-tinent d’alcalde cessada… alguna opinió més?

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

SOLIDARIS EXTRAORDINARIS

La solidaritat està de moda, s’ha convertit en un gest que ens alleuja i ens absol de sentir-nos culpables per unes injustícies socials que sovint tolerem amb grans contradiccions i volem compensar amb petites accions. Ens sentim solidaris si destinem  una estona del que fem habitualment en el nostre dia a dia, quan ho fem  amb els altres i pels altres; compartim uns productes de la compra, correm per una causa, ballem per un col·lectiu o senzillament ingressem una aportació econòmica per alguna ONG; però la solidaritat voluntària es converteix en extraordinària quan hi ha persones que allò que estan disposades a oferir és el que la nostra societat ha convertit en un producte d’un preu incalculable: el temps més estrictament vivencial; persones que han decidit que la millor manera d’omplir el seu temps és gastant-lo amb els altres compartint experiències, oferint oportunitats i ajudant a construir el futur.

La Mariona, la Sita, el Josep Lluís, l’Anna o la Sandra son algunes i alguns dels onze voluntaris que s’han convertit en mentors del programa Extraordinaris, un projecte del Centre de Noves Oportunitats d’Ampans amb el SOC, destinat a oferir suport a joves amb risc d’exclusió social mitjançant persones disposades a sortir de la seva zona de confort per acompanyar-los i ajudar-los a assolir els reptes formatius, laborals, socials o emocionals als que s’enfronten i tenen com a repte per avançar.

Una arqueòloga, un comptable, una emprenedora, una directiva, un comunicador…son algunes de les onze mentores i mentors que han cregut en una proposta d’oportunitats per ajudar a onze joves a enfocar una vida aportant-ne l’experiència d’una altre, trobant l’espai just de relació humana per a l’escalf, el suport, el respecte, la compressió les paraules o el silenci, fins a convertir-se en una parella còmplice amb qui experimentar, descobrir i avançar plegats.

En una època en la que costa tenir temps i sobretot ganes de posar-lo al servei dels sectors socialment més necessitats, qualsevol forma de solidaritat es lloable i admirable; però quan aquest temps va acompanyat de la pròpia vivència a més d’una motivació sincera per reconèixer criteris i capacitats diferents, allunyades de la quotidiana i confortable experiència personal, treballant colze a colze per compartir i complementar en la construcció de noves oportunitats; aquesta actitud solidaria es converteix senzillament en única. Tinc la impressió que des de fa uns dies aquesta ciutat és una mica més extraordinària en el seu concepte de solidaritat, perquè hi ha onze parelles que estan disposades a posar en practica el valor més important a l’hora d’ajudar als altres i a nosaltres mateixos: compartir, per demostrar que la majoria de coses importants a la vida s’assoleixen quan no les fa només una persona sola.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

MANRESANS AL LLINDAR D’UN ATAC DE NERVIS

Va passar aquesta setmana al carrer del Carme, Una manresana va muntar un sidral de considerables dimensions nervioses, digne de les millors pel·lícules de Pedro Almodovar, escridassant al mig del carrer a la seva modista que sembla ser li havia fet un nyap amb el vestit de núvia que havia de lluir a l’altar; el melodrama va necessitar de l’atenció directa del SEM. No entraré pas a considerar si la candidata a esposa en qüestió tenia o no raó, però no deixa de sobtar que en una ciutat acostumada a callar i atorgar, a xiuxiuejar més que no pas cridar i remorejar en lloc de parlar, puguin passar escenes surrealistes com aquesta.

M’imagino situacions més coherents i comprensibles per provocar tals reaccions: Els nervis dels veïns davant l’inici de les tan esperades obres per remodelar i deixar guapa la Bonavista, un dels eixos de comunicació més importants de la ciutat; nervis per la pols, el soroll, els col·lapses circulatoris que començarem a patir d’aquí a uns dies, però sobretot els crits dels forasters quan la tant desitjada transformació sigui una realitat i després d’entrar per la moderna i ordenada plaça es trobin amb el desori de decrepitud del centre Històric. La histèria dels contribuents posant-se les mans al cap, el crit al cel i el pensament impronunciable en la família d’algun gestor polític, al llegir la noticia que s’ha perdut la subvenció de tres cents setanta cinc mil euros per l’edifici Impuls, símbol desgraciat de la dubtosa Manresa empresarialment emergent,  que ja venia de perdre la vergonya i set cents cinquanta mil euros més de la Generalitat. Els nervis dels usuaris de rodalies, més coneguts com a màrtirs de la via, en saber que ha estat precisament un manresà el que ha rebut un premi de més d’un milió d’euros per inventar un infal·lible sistema que evita que la gent es coli al tren; imagino xiscles d’indignació i gemecs d’incomprensió perquè sigui un conciutadà el responsable que no es pugui estafar un trist bitllet a qui dia a dia se’ns està pixant. El xivarri clamorós dels moderns emprenedors malalts de tecnologia i innovació, observant esmaperduts com en plena era digital -quan els draps penjats amb quatre fils ja han passat a l’estètica retro dels recursos caducats- els carrers s’omplen de pancartes per promocionar una zona comercial.

Ja ho veuen que de motius per posar-nos histèrics i fer ombra al crit d’Edvard Munch, el més famós de la historia, no n’anem pas faltats; però ja se sap que som com som i acabem perden la força per la boca amb quatre anècdotes insignificants en lloc d’esgargamellar-nos quan toca indignar-se pel que és important. Si que és cert que cridar sovint no porta a res perquè normalment quan es crida és per a no dir res però també ho és, com deia John Katzenbach, que tant inquietant com el crit només hi ha el silenci.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

EL PASSEIG TRENCAT

Tenim una situació d’emergència, es fa necessari muntar un gabinet de crisis i preveure un col·lapse assistencial per epidèmia de turmells trencats: El Passeig de Manresa té mil rajoles trinxades!, però no és només una tragèdia de dimensions de fractura òssia, és un daltabaix per a la imatge de la nostra ciutat. Tenir mil rajoles del Passeig fetes caldo és com si el Passeig de Gràcia de Barcelona tingues cent botigues tancades, com si a la rambla de Girona haguessin tapat cinquanta arcs o com si al foro romà de Tarragona hi hagués una dotzena de columnes esquinçades.

De cap manera ens podem permetre començar la temporada d’estiu amb la via més emblemàtica de la ciutat en aquest mal estat; si ja es prou difícil circular i caminar per qualsevol indret sense tenir moltes possibilitats d’ensopegar amb un forat, no pot ser que no ens quedi ni el Passeig per lluir  pentinat amb el cap ben alt.  Ens ho hem de fer mirar i ho hem d’estudiar: hem arribat a aquest despropòsit perquè els manresans no sabem caminar? perquè les manresanes porten talons reforçats? perquè els vehicles circulem amb pneumàtics agressius? perquè els monopatins no son reglamentaris? és que ho trinxem tot perquè ni quan caminem sabem on anem? Que està passant?. Perquè per culpa de deixar-hi circular a tot bitxo de quatre rodes mentre els que ho haurien de controlar la fan petar o perquè el material que es va comprar feia plorar, segur que no ha passat; que sempre estem igual, pensant malament i penjant la medalla a qui no s’ho mereix.

Algú pot opinar que no n’hi ha per tant, poca broma, al cap i a la fi no passa res si la ciutat és plena de voreres ensorrades, foradades i mal girbades; tant se val que desenes de vies de circulació tinguin l’asfalt ple de bonys, forats i trams apedaçats; no hi fa res que al Centre Històric haguem de caminar damunt de llambordes mal alineades i circular per accessos estrets i complicats; no ens hem de preocupar si hi ha trossos de balcó que cauen perquè el que baixa de d’alt sempre pot servir per tapar els forats de baix; això son menuderies, petites misèries que qualsevol ciutat es pot permetre, però que el passeig tingui les rajoles fetes un nyap és un accident urbanístic de dimensions inimaginables. Si no n’hi hages per tant en els darrers dies no ho hauria vist imprès al diari, escoltat per tertúlies radiofòniques, llegit a la premsa digital i publicat a les xarxes socials… o potser si que n’estem fent un gra massa, perquè és clar, fet i fet que son mil rajoles davant la immensitat del ciment esberlat que tenim a la ciutat?

El més trist de tot és que ja no podrem tenir un final feliç com la Dorothy del Màgic d’Oz, no se per on podrem seguir el camí de la felicitat però per les rajoles trencades del passeig està clar que no…quina desgràcia si l’home de llauna s’hi obris el cap!

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

GRÀCIES PEL JAZZ

Soc un fan de Girona, quan el pessimisme manresà se’m posa al cap acostumo a deixar-m’hi perdre sense mirar el rellotge, per submergir-me en dos dels llocs que més envejo i que fins ara pensava que no tornaria a trobar a la meva ciutat: l’espectacular Centre Històric ple d’emocions evocadores i provocadores, depenent de l’hora i les rajoles que trepitgis i el Sunset Jazz Club, el mític local a la vora de l’Oñar que és tot un homenatge als ambients més kitch de la música, on la nit se’t pot empassar entre notes de jazz, amics i copes.

He de reconèixer que quan vaig descobrir el Sunset em va venir una enorme nostàlgia d’aquell Sielu manresà que als anys vuitanta ens va marcar els ritmes de l’adolescència mentre ens fèiem grans entre Jam sessions i una oferta musical d’enyorades notes musicals i nits de blues, sovint interpretades pels companys que es començaven a fer un nom i ens feien sentir orgullosos d’una marxeta que es va fondre. Dissabte just fa una setmana, em vaig trobar amb la grata sorpresa d’haver de reconèixer que si bé no tindrem mai un Centre Històric, entre altres coses perquè la historia no ha estat tant agraïda amb nosaltres, com el que gaudeixen els gironins; si que podem recuperar l’esperança de tornar a veure una Manresa a ritme de jazz que,  ni que fos per una nit,  va ser capaç de competir amb el Sunset i les melodies de la nit gironina.

Sense implicacions institucionals, sense pretensions comercials, amb intencions musicals i molta aposta personal, el Tercer Festival de Jazz de Manresa que organitza el Vermell fins el proper set de maig amb un cartell espectacular, ens va donar la oportunitat d’escoltar un Manel Camp emocionant en la intimitat del seu piano; mentre que unes hores més tard a l’Espai Rubiralta ens movíem al ritme d’atrevides versions soul de la DContraBand, una formació  integrada per diferents generacions que sonen…anava dir una altre cosa però deixem-ho en: de nassos!

Va ser una nit màgica de trobada amb el Jazz i reconciliació amb una ciutat que té la sort de gaudir de persones disposades a obrir les portes dels seus locals a la imaginació i els sentits.

Aquella nit i no ha de ser la ultima,  el jazz va tornar a fer brillar Manresa; iniciatives com les del Vermell o  l’Espai Rubiralta, dos locals que s’han proposat marcar el ritme, em van fer sentir privilegiat de ser en una Manresa que té en la música i la seva gent un dels seus valors més actius; però sobretot privilegiat de poder comptar amb l’empenta, la gosadia i la valentia de persones com les responsables d’aquests dos escenaris gastronòmics i dinamitzadors, que han apostat per portar la practica l’actitud de convidar a consumir cultura, una de les millors maneres de consumir i convertir Manresa. Gracies pel Jazz i per cada nota del vostre esforç.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

ELS CAMINS PORTEN A ROMA, LES PASAREL·LES A MANRESA

L’Ajuntament de Manresa s’ha afegit a la llarga llista de conqueridors, pobles i cultures que al llarg de la historia han volgut prendre possessió de la ciutat eterna. Una delegació  encapçalada pel regidor de turisme, amb tècnics municipals i el superior de la cova entre d’altres, a la que posteriorment se li va sumar l’alcalde de la ciutat, va visitar la ciutat eterna per ser mereixedora d’una divina recomanació.

La seva intenció no era descobrir la Gran Bellesa que ens va mostrar Paolo Sorrentino ni lliurar-se a la Dolce Vita que va inspirar  Fellini, tampoc van anar a fer unes vacances romanes com les d’en William Willer, entre altres coses perquè ni el regidor Calmet ni l’alcalde Junyent tenen les dots de la seducció de les que gaudia en Gregory Peck.

Així doncs, Quo Vadis Manresa?  Quina missió tenia la Giornata Particolare, que com Ettore Escola, va anar a passar la distingida comitiva manresana a la Ciutat Oberta de Roberto Rosellini?

L’objectiu no era cap altra, ambiciós i segurament encertat, que el d’obtenir la complicitat de les més altes jerarquies de la Companyia de Jesús perquè si no tots, al menys uns quants camins puguin portar de Roma a Manresa amb l’excusa de conèixer i visitar la ciutat que adquirirà la dimensió més gran de l’adjectiu Ignasià, de cara a les commemoracions del dos mil vint i dos.

Certament una lloable i digne creuada que no hauria d’oblidar que abans d’anar a conquerir basíliques a terra santa val més assegurar els altars de casa; ho dic perquè des de fa molt poc temps s’han començat a fer accions per promocionar la ciutat entre els milers de viatjants i pelegrins d’arreu del món que cada any fan estada a la Cova i que fins ara residien uns dies aquí, es desplaçaven a Barcelona o pujaven a Montserrat, però eren incapaços de fer un tomb per una ciutat que tenien al costat i de la que s’acomiadaven havent conegut, com a molt, les vistes de la Seu que podien admirar des de la finestra de la seva habitació. Ni des de la companyia, capficats en les seves coses, hi havia un excessiu interès per obrir les portes a la Manresa històrica i ignasiana; ni des de la ciutat s’hi posaven recursos i imaginació per atraure el grapat de persones que venien, ensumaven, però no visitaven.

No se si tots els camins porten a Roma; però si que totes les passarel·les, especialment la que hi ha davant la Santa Cova creuant per damunt la via Sant Ignasi, porten a Manresa. Estaria bé començar aquesta aliança des del principi i esmerçar almenys tants esforços com els desplegats a Roma, per motivar als estadants de tant insigne edifici monumental a creuar la passarel·la i descobrir la ciutat que a poques passes els espera amb els braços oberts. Com resa la coneguda dita popular de la sàvia mitologia manresana: Que la immensitat dels boscos de Roma no ens impedeixin veure els jardinets de Manresa.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

PERÒ IGUALADA ENCARA MÉS!

De petit veia Igualada com aquella ciutat desconeguda i allunyada, amagada darrera Montserrat, que només visitàvem quan necessitàvem calçotets o mitjons; anar-hi era tota una aventura de revolts fins el coll de Can Massana, per una carretera odiosa que sempre m’acabava costant alguna esbroncada com a premi per haver deixat les restes del dinar, encastades a la tapisseria del cotxe del pare, de manera que li vaig acabar agafant una certa mania, més quan no acabava d’entendre perquè calia anar a aquell lloc on em pensava que només sabien fer jerseis i pijames, si de tot això ja en teníem a la merceria del costat de casa; una mica més cars, potser si, però lliures de mareig i corbes. Les comunicacions van anar millorant i fa uns anys l’eix transversal ens ha posat a menys de mitja hora del gènere de punt i la roba interior, deixant clar que Igualada és molt més.

Als inicis de la crisis, molts periodistes sentíem a dir aquella excusa de mal perdedor, molt arrelada a la mentalitat manresana: Les coses estan fotudes, el comerç i la industria va molt malament…però a Igualada encara més!. Passa que els veïns, en les adversitats comunes, unes vegades van bé per sentir-te menys culpable i altres una mica més inútil, aquest és el cas de les iniciatives i l’empenta a l’hora de posar fil a l’agulla en problemes importants com la degradació urbanística; ja ens van sorprendre quan la força i la imaginació de la societat civil igualadina va muntar el REC Stores per tornar a fer bategar el cor del barri adober del Rec que havia entrar en aturada cardíaca i a fe de Deu que ho van aconseguir; el sidral de cultura, moda i comerç que es van treure de la màniga, s’ha explicat i posat com a exemple de dinamització a tots els fòrums d’emprenedoria del país.

Però la que han muntat els darrers dies és de traca i mocador, no conformats en anar posant pedaços, que és el que anem fent per aquí encara que alguns s’emprenyin quan els hi dius, han decidit triar un model de rehabilitació i recuperació per avançar d’una vegada per totes sobre un pla establert, concret i consensuat. No s’han tirat els plats pel cap grups polítics, col·lectius socials i tertúlies de savis de la ciutat; han triat quinze arquitectes, no els amics de casa, que els facin una proposta per recuperar i repensar el barri. Un deu, per la implicació de tot el teixit social, per la iniciativa i sobretot per tenir l’encert d’anar a demanar idees més enllà del propi melic, que a vegades a Manresa ens fa massa mandra i ens creiem que els de fora no ens han de venir a ensenyar res. Que vulguem aprendre o no la lliçó  ja és una altre historia, però quan surtin les veus, que sortiran, fent el míting de que nosaltres també ho estem fent bé; aquesta vegada si que hi podrem afegir al darrera…si, però Igualada encara més!

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari