LA PELL FINA

Podria ser el títol d’una pel·lícula de l’Almodóvar però no ho és, és un dels problemes que té la política i els polítics catalans. Jo vaig ser un dels que va llegir Victus de l’Albert Sánchez Piñol, bàsicament perquè si no ho feies no eres ningú en el club nacionalista i vaig acabar emprenyat, emprenyat perquè l’Albert, el llibre i la historia tenen tota la raó; aquest país sempre s’encalla en els simbolismes, els egos hiperventilats i les idees de bomber; perquè avui hauria de ser diferent?.

La historia no canvia massa, només que ara l’adaptem als temps amb aire almodovarià: Veiem com els òrgans polítics i judicials espanyols en un atac de gelós de les estratègies dels seus antecessors, exhibeixen el millor de “La mala educación” i s’emprenyen quan fem allò inevitable davant la repressió, que és pensar-ho “Todo sobre su madre”. És clar que tampoc ajuda molt la desavinença interna del nacionalisme que com sempre, per moltes explicacions que donin, als que no som politòlegs ni doctorats en psicologia parlamentaria ens a sembla que tot plegat no va gaire més enllà de “La ley del deseo” per una presidència que fregant els límits de l’absurd ha desfermat un autèntic “Laberinto de pasiones”, una historia de promeses que ha acabat com el rosari de l’Artadi, fins a derivar en grotesques discussions familiars que acaben convertint els petons amb llengua en  “Los abrazos rotos”.

Sembla que els que s’havien jurat eterna fidelitat no s’han entès al llit i de ser els amants de la Ciutadella han passat a convertir-se en “Los amantes pasajeros”, però ho han fet de forma tant potinera i poc discreta, a ulls de tot el veïnat espanyol, que han posat a les “Mujeres de la CUP al borde de un ataque de nervios”, traient de polleguera a les úniques persones que els darrers temps han estat conseqüents amb les seves idees, els seus principis i els seus electors. Tenim mala peça al teler, al Virrei Millo i la Virreina Soraya  els ho posem fàcil dient “Atame”, mentre en un poblet de l’imperi a Flandes – que el Borbó encara no ha assimilat que ja no és seu – qui ens podria solucionar tot aquest embolic només pensa en com fer-ho per “Volver”, sense acceptar l’evidencia que a Madrid ja fa temps que han dinamitat totes les vies del corredor belga. Al final, com va passar a  Victus, estem deixant el país “entre tinieblas” i tots ens preguntem “¿Que he votado yo para merecer esto?”.

En fi, la bona noticia és que demà els manresans ja tindrem oberta i acabada la rotonda de la Bonavista, si fa unes setmanes algú m’hagués dit que estaria enllestida abans que tinguéssim nou President de la Generalitat li hauria dit si s’havia pres algun dels bolets que ingeria Sant Ignasi i ja ho veuen; a Catalunya encara hi ha institucions més lentes, cagadubtes i complicades que l’Ajuntament de Manresa!

Anuncis
Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

QUAN LA RÀDIO PARLAVA D’EN CARLES QUADRENY.

Els manresans fem coses i a la ràdio n’hem fet de grans, possiblement una de les que va fer historia, era la que amb l’amic, actor, activista cultural i filòsof de la vida, en Joan Cirera, que ens va deixar fa un any; vaig tenir el privilegi de viure des dels micròfons de la innovadora Ràdio Catalunya, emissora de la Cadena13. A mitjans dels anys vuitanta, una colla de periodistes il·lusionats, actors engrescats i tècnics sonats ens reuniem en un estudi del Passeig de Pere III quan es tancaven les emissions locals, per gravar fins a altes hores de la matinada, una radionovel·la negre de la que se’n van emetre més de trenta capítols d’una hora i que va gaudir d’un important grup de fans arreu del país.

“La historia que Carles Quadreny ens va explicar”  relatava les aventures d’un singular detectiu manresà interpretat per en Cirera, que tenia com ajudants a un psiquiatra inquiet i un venedor de diaris tafaner, als que hi posaven veu el doctor Pere Bonet i en Francesc Hurtado respectivament; encara que l’aventura més intensa va ser la de compartir amb un grapat de malalts de ràdio, una de les experiències més creatives i fascinants que pot oferir el món de la comunicació.

Amb el Joan estructuràvem la trama, després em tocava seure llargues hores davant la maquina teclejant els guions i arribava la nit màgica de la gravació en la que les histories més singulars i sorprenents prenien vida pels carrers de la ciutat; vam robar el retaule del sant Esperit, investigar un assassinat al Palau Firal, apuntar una trama de corrupció a l’Ajuntament o perseguir un perillós psicòpata pel carrer del Balç, mentre l’alcalde Joan Cornet, esportistes d’elit o personatges populars com el Manel del Frankfurt Cal Manel, es convertien en actors per unes hores interpretant-se a ells mateixos. Eren èpoques de Typex en les que desenes de pagines de guió sortien de les tecles de la maquina en absència d’ordinador o els tècnics gastaven quilometres de Celo per empalmar cintes de Revox, afegint efectes especials a l’espera de l’era digital; eren dies en els que la imaginació, a manca de tècnica,  era la millor opció.

El dimarts és el dia mundial de la ràdio i un grup de gent liderats pels fills del Joan, amb el suport d’entitats i associacions, anunciarà que el dos de març a l’auditori de la Plana de l’Om es reviurà la gravació en directe d’un capítol d’aquella Manresa que va fer historia a les ones, amb bona part dels seus protagonistes originals i un merescut record pel Joan Cirera. És bo recordar a persones extraordinàries i dies en els que la ràdio parlava d’una Manresa de ficció que  transmetia molt bona sintonia perquè desbordava imaginació. Si en voleu llegir o escoltar més, podeu recordar capítols, protagonistes i historietes d’una Manresa de thriller a www.carlesquadreny.cat

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

MALEIDES HEMEROTEQUES

Tothom té una maleïda hemeroteca personal que de cop i volta s’activa per fer-te aixecar el cul d’allò que anomenen zona de confort, tornant-nos a situar en realitats que malgrat el pas del temps ben poc han canviat. Un article publicat fa uns dies per aquest diari i unes piulades a les xarxes socials del bon amic Salvador Redó, aquell de l’objectiu crític i emprenyador, em van sacsejar reviscolant els records d’una de les histories més colpidores de la crònica negre manresana que va començar un cinc de setembre de mil nou cent vuitanta vuit; quan els germans Pires Orrit, la Dolors de disset anys i l’Isidre de cinc, van desaparèixer misteriosament i de nit,  de la seva habitació a l’Hospital de Sant Joan de Deu de Manresa.

Per a una colla de periodistes massa joves, que tot just ens estrenàvem practicant en l’habitualment tediosa informació local, allò va ser una finestra oberta als mites de la investigació i la lluita contra l’obscurantisme al més pur estil del mestre Montanelli. Teníem una historia al davant a la que no hi mancava res i que durant mesos ens  va situar en el mapa de la informació estatal més poc escrupolosa, tot s’hi valia per ocupar minuts i portades, com més morbosa era la novetat més impactant era el titular. Al cap d’un any el cas va quedar arxivat per tornar a ser reobert el mil nou cents noranta quatre, sense que les investigacions aportessin més proves ni resultats. Trenta anys després, per alguns dels que vam viure l’experiència periodística, tastant per primer cop la cursa per la primícia i el gust amarg de vendre la part més fosca de la insana noticia, queden dues grans absències que encara ningú ha trobat, les ulleres de la Dolors que oblidades en una habitació desmuntaven la hipòtesi d’una fugida voluntària, els esforços i les voluntats però també les contradiccions i els erros d’uns cossos de seguretat que no van assolir resultats, el miserable maltracta a una família humil estafada per tot un circ de personatges, des de vidents fins a detectius privats, que els van vendre fum per desaparèixer després de cobrar, o el corporativisme sanitari que va defugir de qualsevol responsabilitat.

Una historia de la que encara perdura tota una maquinaria informativa, social i judicial, amb una efectivitat directament proporcional a qui ets, que representes i que vals; una mostra del periodisme que no hauria de ser si  no fos perquè el públic vol que ho sigui; la certesa de que es pot enterrar tot menys la memòria, encara que continuem vivint en un país que no ha entès que enterrar no farà mai oblidar i un grapat de famílies que com aquella, mai sabran la veritat perquè a massa gent ja els va bé que tot continuï consumint-se en el silenci d’una habitació d’hospital, una redacció de diari o un arxiu oficial, tant se val… però enterrat.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

THE DISASTER PROCÉS

Les nominacions als Oscar d’aquest any han tingut una clara i justificada polèmica, els acadèmics han deixat fora de la llista de candidatures a “The Disaster Artist” com a millor pel·lícula i a James Franco com a millor actor principal, els cinèfils que han vist aquesta meravella es tiben els cabells però jo pregunto: realment ha estat aquesta la gran injustícia de l’acadèmia?; rotundament no!.

Ja se sap com son els americans i com va això de la hipocresia europea, però per molt boicot que s’entestin a practicar no podran arraconar una de les obres més grans d’aquest segle, una producció plena d’entrebancs amb centenars de milers d’extres entusiastes lliurats a fer avançar la trama i  un Carles Puigdemont que no té res a envejar al Harrison Ford que donava vida al doctor Richard Kimble de “el Fugitiu”. Ni la saga inciada amb els “Ocean’s Eleven” ha estat capaç de superar els  ardits construïts per deixar en ridícul als corruptes de la historia, mentre que la interpretació de Harry Houdini que va fer en Guy Pearce a “El darrer gran mag” queda com un joc de nens al costat dels jocs de mans que el nostre protagonista ha posat damunt l’escenari de la política. A aquell Daniel Day Lewis, que en “El nom del pare” de Jim Sheridan feia dolents els arguments presumptament legals de la justícia, li ha sortit un notable competidor tant pel volum de melena com per la perseverança en la lluita per defensar les llibertats d’un poble. La fugida de “La gran evasió”, una de les més aclamades del cinema modern, és ridícula en comparació a la que més d’hora que tard veurem a les pantalles catalanes i segur que en Don Siegel hauria canviat a Clint Eastwood com a protagonista de la fugida d’Alcatraz,  d’haver conegut a qui tant hàbilment s’ha lliurat d’Estremera. Ells s’ho han perdut però el dia que tot se sapigue, el mite de Prison Break com a drama de presons anirà a fer punyetes en comparació a les mil i una que han patit alguns dels actors de la nostra pel·lícula, un film que molts es neguen a exhibir però no podran impedir que pugui existir.

Definitivament, El Procés ha estat la gran absent com a millor treball de parla no anglesa i  el seu protagonista l’injustament oblidat actor principal; això sense tenir en compte el valor afegit d’aquesta superproducció que fa un sentit homenatge al cinema espanyol dels anys setanta, amb uns extraordinaris secundaris que ho claven imitant als mítics Esteso i Pajares, en els seus papers de president del govern i ministre d’interior.

De fet, ara també penso que al procés li pot haver passat com a la gran oblidada dels Oscar, el protagonista és molt bo però el guió no s’acaba d’entendre… podria ser, oi?. A veure que passa amb la segona part, “La investidura”, qui sap si dimarts encara ens enduem el premi.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

EL PAL DE LA CULTURA CAPITAL

Ahir amb l’espectacle inaugural, Manresa es va estrenar com a ciutat amfitriona de la capitalitat cultural catalana. De moment tenim un diari ple d’actes per a un primer trimestre, que no deixa de ser un recull del l’activitat que s’hauria desenvolupat igual sense que ens haguessin designat i sense afegir-hi cap toc d’excepcionalitat, a més d’uns quants ponts simbòlics distribuïts per la geografia urbana, que sense opinar si el mereixen o no, no han despertat un excessiu interès general entre la població. De moment, la capitalitat cultural neix petita i pobre, com la rotonda de la Bonavista segons alguns experts, però estem tranquils perquè aqui no hi ha perill d’embussos, doncs fins ara hem anat digerint programacions com les que tenim a les mans sense caure en un “síndrome de Manresa” ni entrar en el caos, tot i que no estaria gens malament que algun dia ho féssim, vull dir això de provocar el caos culturalment parlant. Esperarem, ves a saber si els horitzons, els ponts i els carrils d’entrada de la moguda cultural, es van eixamplant com seria de desitjar.

Ja em disculparan el meu poc entusiasme, amb tots els vots de confiança que calguin, però amb l’escepticisme de qui sempre s’ha decantat més cap a la cultura no oficial, aquella per exemple que en els darrers anys ha mostrat la seva eficàcia amb la gestió de persones com les que han revoltat el panorama des del Konvent de Gironella; que no pas per la oficial que amb recursos escassos i imaginacions controlades, opta per l’aprovació continguda i la política del quedar be.

La cultura, si pretén afectar i incidir més enllà de la transcendència d’una proposta impresa en un programa d’actes, que podria ser el d’una Festa Major o el de l’Aniversari Fundacional dels Jocs Florals de Santa Maria de l’Empenta; ha de trasbalsar, suggerir, emocionar, transgredir, provocar i sorprendre; adjectius en els que de moment no aprovem, malgrat tenir la sort de comptar amb persones, associacions, col·lectius, entitats o gestors capaços de fer-ho, no perquè jo ho digui, si no perquè a Manresa o allà on s’ho han proposat i els han deixat, ja ho han fet.

La cultura és el pal de paller de l’evolució d’una societat i si ens han dipositat la confiança de ser-ne la capital del país, haurem d’aprofitar els restants tres trimestres per programar que tenim per endavant, després d’aquest primer ja programat, per donar-hi gas i fer alguna cosa més que presentar-la com senzillament un pal que ens ha tocat aguantar. Ens han passat un testimoni que no ens podem limitar a recollir, passar-lo i ja està; es tracta de renovació més que de continuació, d’imaginar més que d’aprofitar, de sumar més que d’abocar, d’omplir de qualitat més que de quantitat i sobretot; més que de sostenir-lo, de remoure´l i girar-lo per transformar-lo. Ja en sabrem?

 

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

L’HOME QUE FEIA BULLIR LA SANG

Aquesta setmana Manresa ha perdut un bon home, un gran actiu social i un extraordinari dinamitzador de vida. El Khaled Khatib va ser un dels fundadors i era el coordinador del banc de sang i teixits de la Catalunya Central, encara que nascut al Líban -país del que va fugir pels conflictes armats-  es considerava Manresà, es va guanyar l’estima i el dret a ser-ho com el que més; no era un personatge mediàtic però al llarg dels seus més de trenta anys a casa seva i nostra, es va dedicar en cos i anima a allò que tant necessita qualsevol societat, literalment lluitar per la vida. El vaig conèixer a la meva etapa de director de Flaix F.M., després vam col·laborar des de l’Agrupació Cultural del Bages, la Innocentada de Manresa o el Festival Internacional de Cinema Negre perquè sempre va ser al costat de les persones que feien coses, amb el seu somriure amable i el seu discurs solidari, demanant fer córrer la sang en el bon sentit de la paraula, promovent campanyes de donacions en els actes culturals i socials més populars, fent crides a traves dels mitjans perquè a Manresa no n’hi faltes mai una gota, garantint una de les necessitats sanitàries més bàsiques i importants. El treball d’en Khaleb era il·lusionador i feia il·lusionar als qui en un moment o altre ens va convèncer per ser còmplices dels seus objectius, gràcies a l’habilitat que li conferia el seu tracte afable, sincer, honest i transparent.

Ens ha tocat viure un temps en el que es practica el sentit més decebedor de “buscar sang” amb l’objectiu de fer-la córrer, per donar-li la interpretació més allunyada possible del que textualment significa un gest que comporta empatia i adhesió amb la necessitat d’un recurs de vital importància, un gest que fa que la sang no arribi al riu i la vida ho faci a les venes de tothom qui, en alguna ocasió, ha necessitat la solidaria actitud d’un grapat de donants anònims, molts d’ells deixebles convençuts i captats per la constància d’en Khaled.

La seva mort ha provocat aquesta mena de consternació humana que només provoquen les persones que han envoltat la seva existència i la seva tasca professional precisament d’això, d’humanitat. Sota l’exercici de la seva coordinació, la seva perseverança va fer possible assolir la xifra de més de setze mil donacions en un any que han ajudat a salvar milers de vides a tot Catalunya, un argument que per si sol converteix a l’amic que ens ha deixat, en un referent de la lluita per les necessitats socials

Gràcies Khaled per fer bullir la sang d’aquesta ciutat, gràcies per convertir la teva vida en un gest constant de solidaritat i civisme i gràcies per ensenyar-nos que donar sang és donar vida, tu t’hi vas deixar la teva perquè nosaltres ens n’adonéssim que cedir-ne una mica de la nostra millorava la dels altres. Mai t’ho agrairem prou.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

DISCAPACITATS

Treballo amb persones amb discapacitat, no discapacitades, que no és el mateix. Treballar amb persones i per a les les persones és una de les millors ocupacions que es poden tenir, per això em costa entendre certes actituds per part de sectors quina definició del seu exercici professional és precisament aquesta, la de persones al servei de les persones, però que han oblidat on son, gràcies a qui son el que son i per a qui el seu treball té motiu de ser. Hi ha molts col·lectius que exerceixen aquesta labor amb tota dignitat, a l’ensenyament, la sanitat… però n’hi ha uns de concrets que ens estan demostrant la seva incapacitat per fer-ho. Hem començat l’any veient com la classe política espanyola -responsables del govern central i governs autonòmics- o representants de la justícia, han fet publica la seva més absoluta discapacitat per entendre i resoldre el problema català a pocs dies de la constitució del nostre Parlament, deixant clara la seva incapacitat per a respectar-nos.

Diferenciem els termes: Tenir una discapacitat vol dir està privat d’una habilitat però no implica cap dificultat a l’hora de treballar i gaudir d’una inclusió activa en la societat, és més, les persones amb una discapacitat solen tenir una capacitació especial per a la il·lusió, la motivació i la integració, per tant ens ha de quedar clar que una persona amb discapacitat no és de cap de les maneres una persona discapacitada; per contra una persona amb totes les capacitats pot ser socialment discapacitada si no té l’habilitat, la disposició o senzillament la voluntat de posar en practica les normes més bàsiques de la convivència i el respecte.

Una part important del sector polític  està discapacitat per practicar el diàleg, la tolerància, el respecte i la imparcialitat judicial que mereix una societat diversa i democràtica. Si no estan capacitats per preservar drets fonamentals, garantir l’equilibri social, l’educació o defensar el dret a la llibertat d’expressió; quines garanties ofereixen? Aclarida la diferencia ens fem la pregunta de com pot ser possible que encara es negui el dret a la integració a persones amb discapacitat, mentre mantenim a polítics del tot discapacitats per conversar, comprendre o actuar amb imparcialitat, mentre trinxen la convivència amb tota impunitat  ?

Hauríem de començar a distingir, és hora que ens comencem a plantejar quina mena de societat estem construint i en quin context democràtic estem vivint, com tractem i sobretot com respectem a les persones amb discapacitat i quines confiances i atribucions hem atorgat a persones discapacitades per exercir la democràcia;  perquè la paraula que millor defineix democràcia és diàleg i difícilment la podrem assolir si els o les encarregades de preservar-la, son discapacitades no ja per practicar-lo, si no fins i tot per iniciar-lo.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari