COMPTEM FINS A CENT CINQUANTA CINC

Tothom ha interioritzat en algun moment de la seva vida aquell consell de comptar fins a deu abans de deixar anar una resposta o prendre una decisió que pugues ser fruit més de la rauxa que no pas del seny, minimitzant els efectes d’una provocació malintencionada o una situació que necessita més anàlisis i reflexió que embranzida i escalfor.

També és cert que per cada grapat de vegades que la formula ha funcionat, arribes a la conclusió que en més d’una l’has cagat i la oportunitat al final t’ha passat i s’ha allunyat. Fa molt de temps i no vull dir que hagi estat una mala decisió, que aquesta nació va optar per l’actuació serena, pacifica i assenyada, d’afrontar amb coratge però amb el cap clar, la reivindicació del seu dret a l’autodeterminació; comptant fins a deu i responent amb intel·ligència davant la irracionalitat i la repressió dels qui posen la força pel damunt de la raó. Hem comptat fins a deu mentre ens estomacaven per voler votar i quan hem acabat de comptar ja ens havien obert el cap, quan els fiscals i jutges ens empresonaven, quan el govern més corrupte d’Europa exigia el respecte a una llei que tantes vegades s’han saltat amb impunitat; quan han insultat, menyspreat i negat el dolor i les víctimes de la violència; quan no s’han mogut ni un mil·límetre per acceptar la proposta de  diàleg i la seva única resposta ha estat la de la intervenció.

Hem comptat fins a deu després d’escoltar als Rivera, els Sánchez, els Rajoy i tots els que ens han faltat al respecte i al final hem estat nosaltres mateixos qui ens hem deixat de respectar; hem comptat fins a deu mentre ens manipulaven la informació o ens hi impedien l’accés tancant pagines web o boicotejant xarxes socials al més pur estil dictatorial; hem comptat fins a deu alçant les mans per frenar als repressors i quan les hem abaixat, tothom ja estava aplaudint als psicòpates que havien transformat els assetjats en assetjadors i mentre nosaltres comptàvem fins a deu per moure fitxes, ells movien fatxes.

El problema és que mentre nosaltres creiem estar jugant una partida d’escacs, Espanya disputa un partit de futbol amb els arbitres comprats i tots els hooligans del PP, PSOE i Ciutadans onejant les banderes del nacionalisme més ranci, caspós i desfermat i és clar, quan han tingut la pilota al seu camp, l’únic que se’ls ha acudit a aquesta colla de descontrolats és llançar-la contra el tauler per trinxar la jugada i engegar-ho tot a rodar. El problema és que de tant anar comptant de deu en deu ja hem arribat a cent cinquanta, la paciència s’ha acabat i en comencem a estar farts d’aquella prudència que ens havien explicat; tant que no crec que arribem a cent seixanta i molt probablement quan siguem a cent cinquanta cinc i amb el tauler de joc destrossat, no hi haurà cap altre opció que deixar de jugar.

 

Anuncis
Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

LLAGRIMES, LAGRIMAS, TEARS, LARMES

Diumenge passat vaig ser a Barcelona acompanyant un petit grup de periodistes francesos que venien a cobrir el referèndum i trigaré molt temps, si algun dia puc fer-ho, a oblidar les llàgrimes que van deixar caure aquella gent que venien de fora i van viure en la pròpia carn com es reprimien violentament, els drets i les llibertats de tot un poble que pacíficament  i en pau, només volia votar. Tampoc se m’esborraran les llàgrimes d’il·lusió dels avis dipositant la fermesa de la seva lluita i les seves creences en una urna; les de ràbia dels més joves que mai havien conegut un grau semblant de repressió; les contingudes de mossos, bombers i sistemes d’emergència mentre ho donaven tot per ajudar a la població; les d’indignació de milers de ciutadans d’ideologies i pensaments diferents, víctimes de la intolerància sense cap mena de distinció; les emocionades dels alcaldes rebent el suport per haver defensat la veu i les conviccions dels seus ciutadans; les de coratge de milers de manresanes i manresans que en ordre i una històrica demostració de força i unitat, van sortir al carrer per fer escoltar un sol crit i un sol silenci; les d’agraïment de l’amic Jordi Pesarrodona al no sentir-se sol; o les mediàtiques però sinceres llàgrimes d’en Gerard Piqué com un més dels milions de catalans ultratjats per la intolerància.

Llàgrimes que  han provocat el menyspreu o encara pitjor, la indiferència dels qui no son capaços d’entendre que el plor, tant prodigiós com el riure, és una gran virtut de les bones persones; per això no n’hem vist ni una en els ulls dels polítics corruptors de la democràcia, de les forces d’ordre públic repressores de la llibertat, dels jutges i fiscals parcials i tendenciosos, dels reis servils i absolutistes, o dels informadors i opinadors manipuladors; per això i perquè la mala gent, la de l’odi a la mirada, no plora.

Plorar ens fa sentir molt millor, deixar d’aguantar i abocar la ràbia fa desfogar-nos per aturar la violència. Hi ha qui plora molt poc, segurament menys del que caldria, per això recordo amb especial emoció la imatge d’un policia nacional a qui els seus superiors van fer fora de la formació quan se li va escapar el plor,  en  comprendre que al davant hi tenia gent pacifica defensant la seva llibertat; una excepció entre la tribu de cretins imbecils amb els que ja no tornarem a somriure, perquè algú incapaç de plorar també és inútil per somriure.

Mai havia vist tantes llàgrimes  per ofegar tanta opressió, ni ens n’hem d’avergonyir ni ens hem de sentir fràgils, perquè totes aquestes llàgrimes de la bona gent que ja ens va dir que érem en Salvador Espriu, han brollat espontàniament des de moltes sensibilitats però des de dos sentiments en comú, l’orgull i el coratge…i aquestes no s’eixuguen.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

SENSE POR, A PER NOSALTRES

Després de deu anys de redactar aquesta columna d’opinió, la d’avui és fa de les més difícils perquè honestament no se que passarà, tinc la certesa de que a partir de demà res serà el mateix i la convicció de que mai oblidaré  el que ha passat.

Han requisat més documentació en un dia per aturar una votació, que en sis dècades de corrupció. Han detingut, menyspreat i vexat setze alts càrrecs del nostre govern. Han intervingut les finances de la Generalitat i ho han intentat amb els mossos. Els representants de la justícia han actuat amb tota impunitat i il·legalitat. Han bloquejat pagines web i comptes de col·lectius i entitats privades. Han segrestat la llibertat d’expressió i han impedit el dret d’accés a la informació. Han assetjat judicialment a una gran part dels alcaldes del país només per fer la seva feina, defensar la veu dels ciutadans.

La cirereta al pastis de l’estupidesa d’aquesta Espanya intolerant, ridícula, opressora i provinciana, que Berlanga va exportar gràcies al cinema i que ara s’ha tornat a visualitzar al món amb l’agreujant que aquesta vegada, el patetisme no és un producte de ficció; l’han posat les imatges protagonitzades per nacionalistes espanyols “on fire” acomiadant a Guardia Civil i Policia Nacional en missió de repressió i al crit de “a por ellos”,  exhibint-se amb la supèrbia d’un estat descontrolat que ha perdut el control i ja és incapaç de controlar res.

Jo que sempre he estat una persona de lletres, avui crec en la lògica matemàtica de que no hi ha contingent antiavalots suficient per impedir exercir la democràcia a tot un poble que és capaç de treure  centenars de milers de persones al carrer sense provocar ni un sol aldarull, deixant clar que el nostre civisme és l’exponent de la nostra arma més potent.

Avui, més que una columna d’opinió és una columna de convicció en la ferma defensa dels valors i les llibertats d’aquest país. Estic amb els que votaran si, respecto als que votaran no, entenc l’abstenció, però no em demanin ni una engruna de comprensió cap els qui no ens volen deixar votar. Com vaig escoltar fa uns dies a l’Antoni Bassas en una de les millors editorials que ha fet fins ara: Quan criden “a por ellos” vostès mateixos estan acceptant que hi ha un “ellos” que no son vostès, que no son com vostès, que hi ha un ells i un nosaltres. Doncs sàpiguen que aquests “ellos” tenim la historia, tenim una gent extraordinària, tenim el coratge i tenim la raó, l’únic que no tenim perquè ens l’han fet perdre amb la seva arrogància és la por. Ho tenim tot per sortir al carrer, no contra ningú, en defensa de tota una nació que avui vota  amb fermesa, un somriure als llavis i la més pacifica de les actituds conscients de que cap repressió pot vèncer la raó. Anem a per una futur, a per un dret… a per nosaltres.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

LA PARTIDA

És el títol de la pel·lícula de la temporada que ja està tenint ressò i  presencia en tots els festivals internacionals, els crítics coincideixen en afirmar que aquest treball supera de bon tros la mítica jugada d’en James Bond a la taula del Casino Royale, les apostes de Rounders o les mirades amagades darrera les cartes d’en Maverick. Aquesta producció independent que porta el segell de Catalan Films sense, gaudeix d’un repartiment d’excepció que recupera la caspa més carrinclona del cinema espanyol post franquista, amb la presencia de Marianico el corto que interpreta al mafiós Vito Brey, cap de la banda dels Pepés que ha aconseguit formar una perillosa associació amb la colla de la rosa tatuada i els gàngsters liderats pel guapito Alberto De Rivera, amb l’objectiu  d’implantar una monarquia platanera al país i sotmetre les colònies a la seva llei.

A l’altra banda i de l’escola moderna i tenim el novell Charly Demont que ha copiat el serrell a Matt Damon, en una magistral interpretació al costat del carismàtic Uri Junqui; mentre que la part femenina està coberta per la voluptuosa femme fatale  i  lloc tinent del clan de la màfia que interpreta Soraya La Castiza, l’aclamada revelació del cinema nacional català, Rita Forcadell i  l’especialista en papers d’acció desbordada, Anne Gabriel.

Els escenaris escollits pel rodatge han estat el Casino “El Constitucional”, un emblemàtic establiment de mala nota a la capital del regne, el bar “El Congreso” i els carrers de la sotmesa colònia de Catalonia on s’origina tot l’embolic.

El toc d’humor en el macabre escenari de corrupció que planteja el film, el trobem en les actuacions dels secundaris de la banda dels Pepés, que cada nit esgoten les reserves de whisky en una decadent  casa de barrets del carrer Gènova, prenent decisions tant hilarants que deixen en ridícul les millors escenes de El Guateque o Resacon en Las Vegas.

L’acció i la tensió estan assegurades en una partida en la que Don Vito ha intervingut els diners del contrincant, ha comprat els jutges de la taula de joc, té les cartes marcades i domina els serveis de seguretat del casino; per abocar-nos malgrat tot, a un final espectacular que deixarem en suspens per no donar males idees a la Warner, la Fox o els guionistes de Els Simpson, però que acaben protagonitzant de forma apoteòsica els milions d’extres i figurants que son la clau de la trama i que s’hi han deixat la pell en un projecte que si alguna cosa demostra, és que la implicació i l’entrega dels papers de repartiment quan es fan amb convicció, poden donar la volta a qualsevol guió establert provocant el més merescut aplaudiment de l’espectador.

Hores d’ara l’expectació és màxima i l’estrena amb una massiva assistència a les sales de tot Catalunya, està prevista pel proper diumenge u d’octubre. No us la perdeu.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

EL SEU FISCAL I EL MEU ALCALDE

Al final tot té la seva explicació, que volia dir Mariano Rajoy amb allò de “Es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”?, ara la frase agafa sentit i hem entès que el que volia transmetre és que no en té ni fava del que és, ni el que representa un alcalde. El meu alcalde és la realitat més propera que tinc amb la democràcia i les llibertats; la persona a qui puc retreure els seus errors i felicitar els seus encerts, amb la certesa que m’escoltarà, la confiança de que potser discreparà però la garantia de que em respectarà. El meu alcalde i el de setanta cinc mil manresans i manresanes més, a més a més em representa i ho fa jugant-s’hi el seu futur i la seva comoditat personal perquè els ciutadans puguem exercir el dret a votar lliurement, uns ciutadans que han escollit vint i cinc regidors, dinou dels quals que en democràcia significa una ampla majoria, han decidit en nom dels seus electors donar suport al meu alcalde perquè el dia del referèndum Manresa tingui urnes al carrer.

Ara resulta que el seu fiscal vol imputar al meu alcalde; el seu fiscal general que és l’únic que ha estat reprovat pel congrés, que ha tingut una postura més que dubtosa en la lluita contra la corrupció, que esmerça més temps i recursos en defensar als qui l’han col·locat  que en defensar els drets de les persones de l’estat i que més que escollit, ha estat designat pels interessos dels seus i del seu partit. El seu fiscal ha donat l’ordre de citar, imputar i si cal arrestar al meu alcalde que no ha fet més que defensar el mandat de la ciutadania, que en el seu càrrec vol dir el mateix que exercir-lo de forma exemplar.

Tinc dues series polítiques de capçalera que em fan riure i m’ajuden a pensar que malgrat la historia sigui plena de mediocres intolerants que els ha tocat manar, es pot enganyar a una part de la ciutadania durant un temps, però mai a tota la ciutadania tot el temps.  La seva realitat i la del seu fiscal han superat totes les misèries i banalitats de Sir James Hacker i  les ximpleries i poca-soltades de Lord Blackadder, que hagués imaginat qualsevol guionista del “Si, ministre” o de “l’Escurço negre”; però les seves no fan riure.

Entre el seu fiscal i el meu alcalde hi ha dues grans diferencies: el seu fiscal te al darrera l’aparell de l’estat i el meu alcalde hi té la força, la convicció i la raó dels ciutadans; però la més important és que mentre el seu fiscal és la veu només dels qui volen impedir el ple exercici de la democràcia, el meu alcalde és la veu dels qui la volen exercir, de tots, dels qui volen votar si, els qui volen votar no, o els qui es volen abstenir. Entre el seu fiscal i el meu alcalde, entre qui representa la rància voluntat d’un estat o qui representa la voluntat del poble… aviat he triat a qui he de fer costat.

 

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

EL SI DE CAL CIRERA

No he cregut mai en les casualitats, soc més amic de les oportunitats i les coses no passen perquè SI.  Manresa pel SI ha obert un local de campanya i ho ha fet a l’antic quiosc de Cal Cirera on moltes generacions de manresanes i manresans, més enllà d’anar a buscar el diari, vam aprendre a debatre l’actualitat, dialogar amb respecte, compartir les opinions i fer-nos grans respectant la pluralitat i els valors de la llibertat de pensament.

No potser només una coincidència que l’espai que havia estat un àgora de la societat manresana, el quiosc del Joan i l’Anna, ara sigui l’espai on es parla de la construcció d’una nació i es defensa el dret d’un poble a decidir un futur, que alguns ens volen negar.

Ni fet expressament imagino un millor homenatge al Joan Cirera, aquell amic actor i defensor dels versos d’Espriu i Maragall, aquella persona que va posar sempre els seus ideals i la seva experiència al servei de tothom qui creia en la força de la paraula i l’intercanvi de les idees com a eina per enriquir el futur personal o col·lectiu de tot un poble, aquell somiador que no veia res distant si la il·lusió era legitima; perquè tot plegat va d’això.

El local que el Joan havia convertit en seu permanent de debat i reflexió, ara s’ha vist convertit en seu de la plataforma ciutadana formada per entitats, institucions i partits polítics que defensen el dret legítim a ser independents. No tinc cap dubte que el Joan, un malalt d’amor pel seu país,  s’hagués sentit orgullós de que novament aquestes quatre parets serveixin per impulsar un projecte engrescador al servei de les persones i des de la iniciativa de les persones. De la mateixa manera que no tots els polítics son iguals, fa pocs dies hem vist que n’hi ha de disposats a sacrificar el seu futur per defensar les seves conviccions i les de la gent que representen, a tot arreu hi ha persones diferents, extraordinàries com ho havia estat el Joan, disposades a pensar en el benefici dels altres abans que amb la seva pròpia comoditat. Així era el Joan i així son totes i tots els qui han agafat el compromís des de la plataforma pel SI, els qui aquests dies des del local de la muralla de Sant Domènec que sempre serà el quiosc de Cal Cirera, han pres la opció ferma de lluitar per una nació lliure i sobirana en les seves pròpies decisions. Segur que a més d’un no li ha passat per alt aquesta coincidència, que s’ha vist transformada en un valor afegit a l’hora de donar suport al que s’impulsa des d’allà dins i on ens imaginem al Joan postulant per un SI, en uns moments de la nostra historia que ell hagués volgut viure. Un Si que molts defensarem i exercirem perquè hi creiem i perquè pensem en persones que ja no hi son, als que els devem el que som però sobretot els devem defensar el que ells havien somiat que arribaríem a ser.

 

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

DE ROTONDA A MEMORIAL

La imatge era contundent, dimarts vint i nou d’agost, set de la tarda: Una llarga filera de vehicles en direcció Bonavista des de la ben plantada i al llarg de tota la carretera de Vic, Muralla de Sant Domènec i una bona part de la carretera de Cardona restava aturada; els que es volien incorporar des dels carrers que donen accés a aquesta via, com el carrer Bilbao o el de sant Joan Baptista de la Salle, avançaven cap a un embut sense sortida mentre els que circulàvem en direcció contraria anàvem observant  les cares impagables dels conductors, tot un poema que deixava entreveure paraules gens senzilles i tendres, de tot menys d’amor, cap als responsables del desgavell; alguns feien l’intent de voler girar en plena carretera per fugir del caos, el que no feia més que incrementar-lo. Va ser la plena i definitiva confirmació de la tornada a la normalitat, el final de la Festa major, del mes d’agost i la retrobada amb els problemes de mobilitat que ens confirmen que la ciutat torna a estar viva, que Manresa continua sent la Molt Noble, Lleial, Benefica i empantanegada de sempre.

Només que aquest any l’impacte, o la clatellada que segurament és un terme més encertat, ha estat més gran que mai però res a veure amb el que segurament ens espera el dia de la tornada a l’escola, una jornada que caldrà immortalitzar en imatges perquè quedi per a la posteritat com el miracle més impressionant mai viscut després del de la Misteriosa Llum, el miracle de la paciència eterna de les manresanes i manresans sotmesos a les decisions d’uns tècnics que no sabem si son d’aquest món, però que en tot cas sembla mentida que siguin d’aquesta ciutat.

La part positiva de tot plegat és que la soferta ciutadania aquest any no fa la penitencia per a res, tot sigui per veure com d’aquí a uns dies, setmanes, mesos o qui sap, emergirà a la vista dels manresans una nova concepció urbanística que transformarà un dels principals eixos de la vila; una obra d’una espectacularitat dimensional que ens deixarà aclaparats, tant per la immensitat de ciment que s’estendrà davant la nostra mirada com pel memorial que s’erigirà solemne al bell mig de la magna i magnifica obra de la legislatura actual. Em refereixo al conjunt arquitectònic de la carretera de Vic, cantonada Bisbe Comes, que de moment no està catalogat però de ben segur que en poc temps ho estarà, com  l’església Kaiser Wilhelm a l’avinguda Kurfürstendamm de Berlin o la cúpula Genbaku d’Hiroshima que han quedat enmig de les edificacions simbol de futur per recordar les atrocitats de la guerra i la reivindicació de la pau; només que el memorial manresà ens recordarà les atrocitats de la gestió i la reivindicació de la coherència, no tindrà el simbolisme d’Hiroshima però serà el símbol de com fem les coses a Manresa Mon Amour.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari