BON NADAL I “DING DONG” PER ANY NOU

Que és imprescindible perquè hi hagi un Nadal com cal? una nadala!. A Manresa ja comencem a nadalejar amb tots els elements necessaris penjats a l’arbre, aquest any no ens falta de res perquè la regidora Neus Comellas i el music i compositor Xavier Serrano – a més de fotògraf, periodista, veu seductora, pare i amic…aquest noi és una joia- han fet la lletra i música de “L’hivern que batega”. Son guapos i els ha sortit una cançoneta guapa que té de tot, nostàlgia, missatge, caliu i una melodia que enganxa, com les de les bones èpoques d’Eurovisió; a la segona vegada d’escoltar-la ja m’atrevia a entonar-la i he de confessar que en això de cantar soc com l’Albiol parlant la llengua d’Espriu. Ella i ell han posat el ritme a la festa i ara només falta que les manresanes i els manresans fem allò que diu la lletra d’escalfar els carrers, amb el permís de les tarifes d’Endesa, és clar

La Nadala té el seu que, recorda els nostrats elements manresans per aquestes dates com el Mercat de Santa Llúcia a la plaça de l’Ajuntament, la presencia del Princep Assuan que per una vegada a la vida fa que no qüestionem l’eficàcia del servei de correus encara que aquest tingui l’oficina central a l’Orient; els pastorets dels Carlins que aquest any el pare Nadal, si no està enfadat per no sortir a la cançó, els podria portar un rentat de cara a l’entranyable motor cultural del Centre Històric; fins i tot ens convida passejar pels carrers buits de cotxes, tot i que aquesta no sigui una situació ben bé meritòria del Nadal si no més aviat tradicional de les tarifes del parquímetre, quina empresa concessionària podria mostrar una mica d’aquella sensibilitat ciutadana que durant tot l’any té aparcada en l’oblit, rebaixant preus per felicitar les festes.

El que més m’agrada és el ding dong de la tornada, aquell element recorrent que ens obra la imaginació a tot allò que no hi surt però que durant aquests dies ens anirà sonant:  Ding dong que la rotonda de la Bonavista es vagi acabant i desembussant, ding dong que el batec manresà no sigui només per les ocasions especials i vagi continuant, ding dong que la capitalitat cultural que tenim a tocar es vagi desvetllant, ding dong que en lloc de fer sonar campanes i anar-hi anant, anem avançant.

Gràcies a la Neus i al Xavier per aquest detallat de massapà musical, gaudim de les festes  aprofitant que la ciutat aquests dies llueix una mica més que de costum; que els matins ben glaçats serveixin per treure’ns la son de les orelles, deixar de mirar l’aparador bocabadats i posar-nos a endreçar-lo per deixar-lo apanyat. Com diu la nadala “fem que aquest Nadal sigui millor que el d’ahir” i sobretot, si la ciutat ha de patinar que ho faci només a la pista de gel i el “ding dong” no es quedi en el clàssic recurs de les  campanes al vol.

Anuncis
Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

LA DOCTRINA DEL TERROR

Em passa poques vegades, però m’ha estat impossible intentar treure un esbós d’optimisme d’aquesta historia  tant trista com real. Fa una setmana era a Berlin amb un grup de companyes i companys als que vaig portar a veure un dels indrets de la capital alemanya que sempre m’ha emocionat: La Topografia del Terror és un memorial que documenta els horrors del nazisme per ensenyar, però sobretot per recordar als propis alemanys, un dels episodis més criminals de la historia de la humanitat, amb el propòsit d’evitar que una brutalitat com aquella torni a passar, fent-nos avergonyir de tanta inhumanitat. Érem en mig del silenci i el respecte que sempre inunda aquest espai quan, davant una fotografia de l’holocaust, un dels integrants d’un grup de turistes espanyols ignorant la nostra procedència va deixar anar al costat d’una de les meves companyes “fijate lo que provoca sentirse superior”, observació a la que un dels joves va respondre amb airada indignació “justo lo que se creen y lo que nos esta pasando con los catalanes”.   Facin una pausa de lectura per analitzar i assimilar bé el que els acabo d’explicar. Ciutadans d’un estat que no tant sols no ha fet front les misèries de la seva pròpia història, si no que a més les ha perpetuat amb tota impunitat, acusant de repressors als repressaliats, en un espai pensat per dignificar la memòria. Tant cretins son d’ignorar que porten el passaport d’un país que encara té els seus morts a les cunetes i els fills i nets de responsables de crims de guerra segueixen governant?. Tant intel·lectualment indigents son, com per no veure qui té el seu govern empresonat o exiliat, la seva població amenaçada per la violència policial i els seus drets qüestionats?. Tant fàcil és convèncer amb la manipulació mediàtica, que nosaltres adoctrinem, quan son ells els adoctrinats per l’odi?. Tanta ignorància desprenen, com per no saber qui es manifesta pacíficament i qui exerceix la violència exhibint el feixisme amb tota impunitat?.  Però el més greu és que davant el testimoni palpable i el record present de milions de víctimes, haguem d’escoltar la gracieta recorrent d’associar catalans i nazisme, obviant que aquí ningú vol sotmetre i dominar si no respectar i marxar.

A la meva amiga se li humitejava la mirada mentre ens explicava a la resta l’episodi que  acabo de relatar, fent esforços per no deixar caure una llàgrima de justificada indignació. Nosaltres, tots plegats, podem fer dues coses: plorar o aixecar-nos amb fermesa davant de tanta banalitat històrica i tanta incultura mental, cridar la veritat i no només per nosaltres, també per respecte als milions de víctimes dels feixisme europeu que energúmens sense criteri ni educació utilitzen en benefici propi, robant-los la dignitat i els principis pels que s’hi van deixar la vida…vostès trien.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

DE LA E.M.A. A LA T.I.A.

Deixem clara una cosa: Que l’EMA, l’Agencia Europea del medicament no vingui a Barcelona, no és el problema mes gran que tenim en aquests moments; com diuen a les espanyes “més es va perdre a Cuba” i més perdrem si no ens posem les piles de cara al 21D. Possiblement, que els nou cents alts funcionaris i els tres cents milions anuals d’inversió no facin estada a Catalunya té alguna cosa a veure amb el procés, també hi deu tenir molt a veure que a ningú li fa gracia posar el seu cul medicalitzat i privilegiat en un país on reparteixen hosties com a pans als ciutadans que volen votar, o que té polítics opositors engarjolats i el Conseller de sanitat a l’exili. No oblidem que pels membres del jurat, igual que per a nosaltres per desgracia, això continua sent Espanya i per molt sol que hi hagi no mola gens que els feixistes siguin legals i en lloc de prendre´l a la platja se’ls autoritzi a cantar-li cançonetes de cara o repartir garrotades pel carrer amb tota impunitat. Tampoc ha fet cap favor ni ha puntuat, que la monarquia de destinació estigui governada pel partit que un jutge ha qualificat d’organització criminal i no ens creiem que aquesta organització, la mateixa que fa unes setmanes convidava a les empreses a marxar, hagi mogut un dit per intentar que aquest organisme vingui cap aquí; ni que el monarca que trucava a Alemanya perquè fessin fora la SEAT de Martorell hagi tingut el detall de moure el cul de la corona per promocionar aquesta terra, que estima tant com nosaltres l’apreciem i el valorem a ell.

No tot és culpa de la situació actual, més enllà de l’adrenalina torera espanyola i la pacifica però ferma energia sobiranista catalana, hi ha vida. No ens esquincem la barretina perquè s’hagi perdut una oportunitat en un país que els darrers anys, per alguna cosa deu ser però per capacitat de gestió segur que no, no ha guanyat res; recordem els tres ridículs de les olimpíades madrilenyes, la clatellada de la presidència de l’Eurogrup o l’expulsió del comitè executiu del Banc Central Europeu, per posar alguns dels molts exemples de desprestigi i ineficàcia.

Tot això sense oblidar que sovint quan es perd davant un contrincant, sol ser perquè l’altre és millor, com de ben segur ha estat el cas d’Holanda que si més no s’acosta més a les garanties de primer món que aquí ja comencem a enyorar. Resumint, que no podem enlluernar als de fora si abans no il·luminem el que tenim a dins i ara mateix veient el panorama, mentre siguem a Espanya, per la única agencia que podríem competir és per la T.I.A.; no tinc cap dubte que els seus dos principals funcionaris, Mortadelo i Filemón, s’hi trobarien en família i el superintendent Vicente tindria en la figura del governador delegat de l’imperi, el seu més digne successor.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

TRAUMATITZATS PER A SENTENCIA

Intentar comprendre el funcionament de la justícia espanyola pot provocar trauma psicològic. Aquests dies en el procés contra els presumptes autors d’una violació en grup durant els “San Fermines” – cinc joves de Sevilla de les millors famílies, entre elles la guàrdia civil o l’exercit espanyol-, s’ha sol·licitat la preservació de la intimitat dels acusats membres de “la manada”, una banda amb un nom que ja ho diu tot; mentre els tres nois d’Alsasu que porten un any a presó per una baralla de bar, han vist com la seva cara, vida i miracles, sortien a  totes les pantalles sense cap mena de miraments.

Es veu que si pertanys als aparells de l’estat i a més ets un orgullós incondicional de la sagrada pàtria espanyola, et consideren menys delinqüent o més víctima depèn del costat on et situïn, de la mateixa manera que et converteixes en menys agredit o més agressor, segons la teva ideologia, quan la testosterona “rojigualda” esclatava amb tota la dimensió garrula “salvapatries”, que tant els agrada exhibir i exercir.

La cirereta al despropòsit judicial l’ha posat la causa seguida a Pamplona, veient córrer uns informes sobre la víctima de violació en els que s’argumentava que la noia havia intentat portar una vida normal després de patir la salvatjada. Es veu que  refer el més aviat possible la dignitat i l’estabilitat emocional va ser un error, per això la defensa dels energumens considera que a menys que la victima quedi traumatitzada de per vida i enfonsada en la misèria, no hi ha delicte.

Si aquest és el procediment i aquests son els arguments, si la gravetat de l’agressió va en funció directa del grau de traumatisme dels agredits, volem manifestar que estem traumatitzats perquè a la Presidenta del nostre Parlament se li ha prohibit assistir a una manifestació per estar encausada, mentre un expresident de la Comunitat de Madrid en llibertat sota fiança tracta de fill de puta al President del govern espanyol; que vivim la traumàtica experiència de veure als nostres governants democràticament escollits a la garjola; que hem estat física i traumàticament agredits per exercir els nostres drets en defensa de les nostres llibertats i ens hem convertit  en especialistes en traumatologia davant la traumatitzant impunitat amb la que actua l’estat i la justícia.

Nosaltres senyor jutge, jutgessa, tribunal superior o suprem, ens trobem traumàticament indefensos i patim un sever traumatisme democràtic provocat per les traumàtiques actuacions  dels agressors  a la dignitat, la llibertat i els drets de la nació catalana. Esperem per tant,  si de certificar traumes es tracta, que tinguin en compte que el poble català és actualment el més traumatitzat sota la capa del cel i restem a l’espera d’una sentencia justa, que deixi als acusats de violar els drets més elementals, traumatitzats de per vida.

 

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

NO ÉS MOMENT DE PASSAR LLISTA

Els ho confesso, soc un dels tres cents divuit mil, ara mateix políticament descol·locats, que van signar el manifest per a una llista unitària defensada per les associacions ANC i Òmnium Cultural. És clar que tots tenim clar on hem d’anar, però no està gens bé després de tot el que hem caminat plegats, que ara ens facin escollir amb qui hi volem arribar.

Tant resolt que tenia el meu vot i ara em fan decidir, tant que hem decidit, tant que hem compartit i tant que hem defensat, per al final haver de tornar a triar; han intentat explicar-m’ho per la via numèrica de la llei electoral i no se quantes xifres més, però és que jo he estat sempre de lletres i això del vint i un de desembre ho he decidit amb el cor, no amb la calculadora. M’ho hauran d’explicar millor, a veure com em fan entendre que mig govern pot compartir cel·la,  l’altre mig compartir exili, però  no poden compartir llista; que al carrer podem lluitar junts però a les urnes hi haurem d’anar per separat; que ens han humiliat i maltractat plegats però ara que toca demostrar que estem més units que mai, ens presentem al camp de batalla de les urnes deixats de la mà de l’independentisme.

Si la opció sobiranista guanya, que ho farà, ens espera una segona temporada de joc d’ascons amb més intrigues que la primera?, el President que ha exiliat el govern espanyol pervertint la justícia, l’exiliarem nosaltres per la perversió del poder?, que passarà amb la República que tenim proclamada unitàriament, l’haurem de refer individualment? No és un despropòsit que els que han estat empresonats per ser fidels a les urnes, hagin de veure com les urnes son les que trenquen fidelitats?. Tanta dignitat que vaig veure en l’Albano Dante Fachin i  la diputada de CSQP Àngels Martínez quan va dir “estic disposada a votar una llista unitària encapçalada per Puigdemont”, posant la voluntat del poble per davant del mandat del partit, per arribar aquí?.

Ja se que al cap i a la fi son partits polítics i que de més verdes en maduren o de més negres n’empastifen, si no mireu el PSC que ja no se si per sumar vots o decepcions presenten de numero tres al mateix exconseller Espadaler que, fa només dos anys per les xarxes socials, els deia de tot menys demòcrates. Sort que les nacions no les fan els partits, les  fan la voluntat de la gent, però anem en compte perquè si aquesta vegada la caguem Europa en prendrà nota, però Espanya redactarà directament l’acta de defunció.

Jo es que soc independentista en defensa pròpia, em costa estimar i creure’m els partits, sempre he sigut més de creurem a les persones en concret, sobretot a les que posen la seva llibertat com a moneda de canvi per assolir la dels altres. Ara m’ho han posat molt difícil, només tinc un vot i triar serà, ja em perdonaran, una gran putada.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

AMAGATS A BRUGES

No ho entenen, els polítics que s’anomenen demòcrates dialogants, la premsa que es presenta com a model d’objectivitat, la intel·lectualitat que es fa dir progressista i les esquerres del patriotisme bipolar; no entenen com el President Puigdemont és a Brussel·les i no torna cap aquí, cap a una Espanya que li prepara una calorosa rebuda amb centenars de fans braç en alt per demanar-li un taxi;  cap a un indret amable on la justícia el tractaria de convidat VIP  agilitant amb rapidesa la resolució del seu cas, no com les elits del Club Gurtel que han d’esperar torn per poder fer l’ingrés;  tots disposats a fer-li eficaçment el “check in express” a l’hotel Soto del Real com a client prioritari, sense esperes ni aplaçaments, no com la xusma feixista de l’assalt al Centre Cultural Blanquerna o els col·legues de partit que han de fer cua per entrar. Tornar cap a una Espanya que t’estima de debò i on reps caloroses benvingudes allà on vagis, sobretot si ets català i tothom se’n recorda de la teva família. Només ha calgut veure als Consellers que venien de Bèlgica entremig d’un entusiasme que tot just posar els peus a terra els ha fet sentir que tornaven una terra de sol, sangria i tonteria què a més del folklore polític, la festa judicial i el mambo del fiscal, té tots els aires d’una república platanera en forma de monarquia, on si fas un Santi Vila et posen una polsera amb el tot inclòs de baixa qualitat i l’amable policia no et dirà mai res mentre et quedis al tros de platja que t’han marcat sense fer fotos de les misèries del costat. Com deia la Diputada popular Marisa Xandri, per twitter i després de l’emocionada rebuda dels indígenes unionistes al Conseller Forn: Welcome to Spain!!

Si que entenc perquè li volen donar aquest tracte preferent: perquè no és un polític més, és el President de tots, el màxim representant dels nostres drets, les nostres llibertats i les nostres aspiracions, el garant de la nostra sobirania i l’emblema de la nostra força.

El que no entenc és que hi fa a Brussel·les, una ciutat gris que a banda d’un reduït centre històric al voltant de la impressionant Grand Place, la petjada d’en Tintin i el museu Magritte no té res més d’interessant. Fa uns anys em va captivar una pel·lícula de Martin McDonagh amb uns insuperables Collin Farrel i Ralph Fiennes rodada en una petita ciutat a pocs minuts de tren de la capital Belga; li recomano al President, prengui exemple del film “Amagats a Bruges” i vagi cap allà, tranquil però al costat de la màfia política europea, per tocar el botet i anar recordant quina classe d’abusos es permeten a la seva qüestionable Unió. S’ho mereix, amaguis a la idíl·lica Bruges i no accepti la oferta turística d’una Espanya on res, excepte la justícia que és ben bé el que sembla, té a veure amb el que volen vendre.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

AQUESTA NO ERA LA PREGUNTA

Assegut entre l’ordinador, la televisió, la ràdio, les xarxes socials i pendent del rellotge , s’apropa l’hora de lliurar aquesta columna al diari i em costa recordar unes circumstancies més difícils per tenir les opinions clares sobre la situació que estem vivint. No puc parlar d’escenaris perquè ja no se si la comèdia es representa a La Moncloa, el drama al Palau de la Generalitat, el sainet al Senat o la historia als carrers; de fet ja no se ni si hi ha escenari, si alguna vegada ha existit un guió d’estratègies o si tot va en funció del Polònia de dilluns, si no l’intervenen. M’estic pensant seriosament si redactar una opinió i tot  seguit suspendre-la a l’espera que des de la plaça Sant Jaume o des del Parc de la Ciutadella decideixin que fan amb la convocatòria de la desconvocatoria, amb la suspensió de la declaració d’independència en posició de pausa, o amb l’avís d’eleccions amb possibilitat de ser desconvocades en un termini inferior a que el decret entri en vigor.

Mentre, el WhatsApp no para d’emprenyar i entre la gent més propera hi ha una curiosa macedònia que barreja l’eufòria, la indignació, la incredulitat i l’estupefacció; els uns es descorden el cinturó per abaixar-se  els pantalons i els altres se la treuen, disposats a portar fins a les darreres conseqüències la seva prepotència amb una autoritat que no té res ni de legalitat ni de legitimitat. Els qui creuaven els dits pensant en allò de “virgencita, virgencita, que me quede como estoy” ja saben que no pot ser, tot haurà canviat radicalment entre les hores que han de passar mentre jo tanco aquesta columna i vostès la llegeixen un diumenge en el que res serà igual però continuarà la lluita per assolir la llibertat sense sacrificar la dignitat, amb l’actitud ferma,  pacifica però constant, que sempre ens ha caracteritzat i amb la que ens hem guanyat la credibilitat.

Aquesta setmana vaig quedar impressionat davant la lliçó d’ètica i periodisme que el director de la Televisió Publica Catalana Vicent Sanchis, li va engaltar al presumpte progressista i periodista estrella de La Sexta Antonio Ferreras, quan aquest últim li va demanar “Vostè és independentista?” com quan abans havies de posar en el currículum el teu estat civil, la condició sexual i les creences religioses; patètic que a aquestes alçades encara es pugui valorar la integritat i la vàlua d’una persona segons les seves opcions personals. Tristament aquesta ha estat la pregunta que per a uns i altres ha situat als actors a la banda de la raó o la del despropòsit en dependència de qui la formulava i s’han equivocat; la pregunta encertada des d’un  i altre cantó a tots els personatges implicats tenia que haver estat “Vostè és demòcrata?” així haguéssim vist clar de que anava tot plegat i quin seria el final al que ens hem vist abocats i obligats.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari