ELS CAMINS PORTEN A ROMA, LES PASAREL·LES A MANRESA

L’Ajuntament de Manresa s’ha afegit a la llarga llista de conqueridors, pobles i cultures que al llarg de la historia han volgut prendre possessió de la ciutat eterna. Una delegació  encapçalada pel regidor de turisme, amb tècnics municipals i el superior de la cova entre d’altres, a la que posteriorment se li va sumar l’alcalde de la ciutat, va visitar la ciutat eterna per ser mereixedora d’una divina recomanació.

La seva intenció no era descobrir la Gran Bellesa que ens va mostrar Paolo Sorrentino ni lliurar-se a la Dolce Vita que va inspirar  Fellini, tampoc van anar a fer unes vacances romanes com les d’en William Willer, entre altres coses perquè ni el regidor Calmet ni l’alcalde Junyent tenen les dots de la seducció de les que gaudia en Gregory Peck.

Així doncs, Quo Vadis Manresa?  Quina missió tenia la Giornata Particolare, que com Ettore Escola, va anar a passar la distingida comitiva manresana a la Ciutat Oberta de Roberto Rosellini?

L’objectiu no era cap altra, ambiciós i segurament encertat, que el d’obtenir la complicitat de les més altes jerarquies de la Companyia de Jesús perquè si no tots, al menys uns quants camins puguin portar de Roma a Manresa amb l’excusa de conèixer i visitar la ciutat que adquirirà la dimensió més gran de l’adjectiu Ignasià, de cara a les commemoracions del dos mil vint i dos.

Certament una lloable i digne creuada que no hauria d’oblidar que abans d’anar a conquerir basíliques a terra santa val més assegurar els altars de casa; ho dic perquè des de fa molt poc temps s’han començat a fer accions per promocionar la ciutat entre els milers de viatjants i pelegrins d’arreu del món que cada any fan estada a la Cova i que fins ara residien uns dies aquí, es desplaçaven a Barcelona o pujaven a Montserrat, però eren incapaços de fer un tomb per una ciutat que tenien al costat i de la que s’acomiadaven havent conegut, com a molt, les vistes de la Seu que podien admirar des de la finestra de la seva habitació. Ni des de la companyia, capficats en les seves coses, hi havia un excessiu interès per obrir les portes a la Manresa històrica i ignasiana; ni des de la ciutat s’hi posaven recursos i imaginació per atraure el grapat de persones que venien, ensumaven, però no visitaven.

No se si tots els camins porten a Roma; però si que totes les passarel·les, especialment la que hi ha davant la Santa Cova creuant per damunt la via Sant Ignasi, porten a Manresa. Estaria bé començar aquesta aliança des del principi i esmerçar almenys tants esforços com els desplegats a Roma, per motivar als estadants de tant insigne edifici monumental a creuar la passarel·la i descobrir la ciutat que a poques passes els espera amb els braços oberts. Com resa la coneguda dita popular de la sàvia mitologia manresana: Que la immensitat dels boscos de Roma no ens impedeixin veure els jardinets de Manresa.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

PERÒ IGUALADA ENCARA MÉS!

De petit veia Igualada com aquella ciutat desconeguda i allunyada, amagada darrera Montserrat, que només visitàvem quan necessitàvem calçotets o mitjons; anar-hi era tota una aventura de revolts fins el coll de Can Massana, per una carretera odiosa que sempre m’acabava costant alguna esbroncada com a premi per haver deixat les restes del dinar, encastades a la tapisseria del cotxe del pare, de manera que li vaig acabar agafant una certa mania, més quan no acabava d’entendre perquè calia anar a aquell lloc on em pensava que només sabien fer jerseis i pijames, si de tot això ja en teníem a la merceria del costat de casa; una mica més cars, potser si, però lliures de mareig i corbes. Les comunicacions van anar millorant i fa uns anys l’eix transversal ens ha posat a menys de mitja hora del gènere de punt i la roba interior, deixant clar que Igualada és molt més.

Als inicis de la crisis, molts periodistes sentíem a dir aquella excusa de mal perdedor, molt arrelada a la mentalitat manresana: Les coses estan fotudes, el comerç i la industria va molt malament…però a Igualada encara més!. Passa que els veïns, en les adversitats comunes, unes vegades van bé per sentir-te menys culpable i altres una mica més inútil, aquest és el cas de les iniciatives i l’empenta a l’hora de posar fil a l’agulla en problemes importants com la degradació urbanística; ja ens van sorprendre quan la força i la imaginació de la societat civil igualadina va muntar el REC Stores per tornar a fer bategar el cor del barri adober del Rec que havia entrar en aturada cardíaca i a fe de Deu que ho van aconseguir; el sidral de cultura, moda i comerç que es van treure de la màniga, s’ha explicat i posat com a exemple de dinamització a tots els fòrums d’emprenedoria del país.

Però la que han muntat els darrers dies és de traca i mocador, no conformats en anar posant pedaços, que és el que anem fent per aquí encara que alguns s’emprenyin quan els hi dius, han decidit triar un model de rehabilitació i recuperació per avançar d’una vegada per totes sobre un pla establert, concret i consensuat. No s’han tirat els plats pel cap grups polítics, col·lectius socials i tertúlies de savis de la ciutat; han triat quinze arquitectes, no els amics de casa, que els facin una proposta per recuperar i repensar el barri. Un deu, per la implicació de tot el teixit social, per la iniciativa i sobretot per tenir l’encert d’anar a demanar idees més enllà del propi melic, que a vegades a Manresa ens fa massa mandra i ens creiem que els de fora no ens han de venir a ensenyar res. Que vulguem aprendre o no la lliçó  ja és una altre historia, però quan surtin les veus, que sortiran, fent el míting de que nosaltres també ho estem fent bé; aquesta vegada si que hi podrem afegir al darrera…si, però Igualada encara més!

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

LA GENIAL MANRESA MEDIEVAL

aixada2005

Acabem de celebrar una nova edició de la Fira de l’aixada, l’èxit ha estat aclaparador en tots els sentits, el temps ha acompanyat, els espectacles s’han superat i els visitants ens han desbordat. Ara em direu que el secret és l’entusiasme de la participació ciutadana, l’energia de les entitats i associacions que transformen el Centre Històric en un passeig per la Manresa del segle catorze, doncs si, ep! però no el més important; l’essencial que ens permet competir amb altres fires semblants com la de Vic i deixar-los en ridícul, és el Centre Històric en si mateix, tenim l’escenari adequat per muntar una historia ancorada en el temps perquè s’ha quedat aturat en el temps amb tot això que li dona pedigrí medieval: edificis cutres a punt de caure, cantonades escrostonades que fan plorar, brutícia enganxada a les voreres, la merda que en aquelles èpoques glorioses era centre de producció d’epidèmies brolla dels racons, el desastre de la ciutat més atrotinada que ens inspira aquell temps on tothom construïa com i  on li sortia dels pebrots, sense ordre i amb desordre.

On s’és vist una paisatge medieval amb les parets netes, els edificis rehabilitats i les reixes enllustrades? Amb els carrers i places ben asfaltats i les llambordes ben posades i ordenades? Va home va! Que es pensen aquests de Vic? Això no és un plató medieval, és una bombonera urbanística que ens transporta només a l’ordenació. Hem de fer un monument, atorgar el Premi Sèquia, la Medalla de la Ciutat i el Premi Regió Set a tots els tècnics i polítics, els d’ara i els d’abans que han tingut l’il·luminat criteri de no planificar res a llarg termini, de no tocar el conjunt del Centre Històric ni que sigui per fer-ne un pla que de mica en mica i ni que fos amb molts, molts anys, anés transformant tot el sector; hem de donar gràcies que hagin posat un comissionat sense recursos que pot anar apedaçant però  no reformant. Gràcies a tothom qui ha dirigit aquesta ciutat en el darrer segle, ara tenim el decorat més impressionant per fer-hi aquetes coses, el futur és sense cap mena de dubte el d’esdevenir el plató cinematogràfic de la brutícia i els caos urbanístic. Estem desaprofitant un diamant en brut, si l’Ajuntament promociones com cal un indret així tots els rodatges d’època vindrien a casa nostra, fins i tot d’aquí a uns anys i vist el procés natural de degradació que se segueix, serà el lloc ideal per fer-hi el remake de “Retorno al Planeta de los simios”…trobar-hi primats no serà cap problema.

Moltes gràcies senyores i senyors manaires, sense la seva inestimable col·laboració, avui Manresa no tindria una fira de l’Aixada com la que té, la seva visió immobilista incapaç d’anar més enllà de la seva trista i curta època de govern, ens ha permès gaudir d’aquest entorn caòtic en ple segle vint i un. No se pas com els hi agrairem!

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

ENTRE TRADICIÓ I INNOVACIÓ, SOMRIGUIN SI US PLAU.

carnestoltes

Fa quatre dies que hem celebrat els deu anys d’exitosa vida del Kursaal, hem viscut el nucli central, costumista i tradicional de La Festa de la Llum, avui vivim l’engrescada i col·lapsada Fira de l’Aixada i encara no haurem tingut temps de refer-nos quan el proper cap  de setmana ens toqui el despertador per anar a fer la Transèquia; però entre caminada i tradició enguany se’ns hi ha apuntat la Carnavalada: El divendres dia tres amb el Carnabars, el dissabte quatre la rua familiar i el diumenge dia dotze la rua infantil.

Aquests dies Catalunya es disfressa per viure el carnaval, però ja se sap que Manresa no ha estat mai una ciutat lliurada als excessos i les bacanals, ens costa molt practicar el sa exercici de riures d’un mateix i fins i tot això ho deixem per a més tard. Tot i que la FUB ha fet un important pas endavant innovant la Llum, reinventant les ametlles, creant un premi a l’emprenedoria i l’autoestima local, portant l’art de l’Àngels Freixanet al Campus i embolcallant el folklore innat de la llegenda amb el paper universitari que sempre tenen a punt per renovar la societat; el cert és que la tradició segueix guanyant per golejada a la innovació.

Al caràcter manresà li falta un toc de divertiment, una mica més de genètica del Rei Pere III que segons diuen les cròniques era un cràpula força desvergonyit i una mica menys del malcarat i insà tarannà envejós que possiblement se’ns ha enganxat de l’herència d’en Galceran Sacosta. Estaria bé que aquesta demostració de participació que hem posat en evidencia durant tots aquests dies donant suport a la Manresa més tradicional, continues fins a la carnavalada i al costat de la ciutat més animal; una ciutat que encara està per descobrir però que estic segur que ben al fons, hi és.

No s’hi val a aprofitar el que és manresanament correcte i anar-hi amb toga universitària, d’acomodadors del Kursaal, o esperar uns dies per desar a l’armari el vestit de la Fira de l’Aixada, com si no tinguéssim temes per transgredir a més de provocar i divertir!. Podeu escollir entre sortir al carrer de paviment foradat com un formatge de Gruyere, de Sant Ignasi despistat a la recerca del dos mil vint i dos perdut, de fabrica nova deixada i empantanegada, de supervisor de rodalies amb el rellotge avariat o si us van les disfresses de risc i no us fa res que algú us obri el cap, de caríssim parquímetre desfasat. …entre moltes altres divertides i reivindicatives possibilitats

Queda sobradament demostrat que respectem, estimem i conservem les tradicions, estaria bé que també comencéssim a apuntar maneres d’estripar, criticar, innovar i reivindicar; val la pena acceptar la convidada dels col·lectius Gatzara, Xàldiga i Imagina´t perquè una ciutat que no sigui capaç de riures d’ella mateixa, més val que es posi a plorar.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

KURSAAL. DEU ANYS D’UNA OBRA D’EXIT.

teatre-kursaal

Oscar Wilde va dir que estimar-se un mateix és l’inici d’una aventura que dura tota la vida; la gent del Galliner un dia va decidir estimar el Kursaal, d’això fa deu anys i la historia d’amor amb correspondència va per llarg. Demà hi ha una gala per celebrar la primera dècada de vida d’un dels equipaments culturals més prestigiats de Catalunya i el dimarts es va estrenar el documental “La força de la gent”, un impecable treball que explica una experiència escènica que commou; la d’un col·lectiu de gent, l’Associació El galliner, que va  engrescar tota una ciutat per rehabilitar un teatre.

És una historia d’amor amb correspondència on la gent de Manresa ha estimat el teatre i el teatre, perquè consumir cultura és una forma de créixer, l’ha recompensat fent gran la ciutat. També és una historia d’èxit, el d’una colla de persones excepcionals que van decidir compartir el que no té preu, el seu temps i el seu entusiasme; l’èxit d’un grapat de ciutadans que van recolzar una il·lusió, l’èxit d’un munt d’espectadors que l’han convertit en l’escenari amb més mirades de públic i sobretot l’èxit del treball en equip per dur a terme una producció plena d’emocions, el treball que costa però amb el que s’aprèn que les coses no les pots fer tu sol. El principal exponent d’aquest equip és en Joan Morros, l’anima del projecte que tot i tenir el paper protagonista sempre ha explicat que els crèdits d’aquesta obra son llargs, intensos i compartits mercès a l’aportació de centenars de persones, des dels primers fundadors del galliner fins al públic que demà a la gala demostrarà una vegada més que és el principal element per mantenir-lo viu; això en una societat acostumada a evidenciar més els èxits personals que els col·lectius, és per ovacionar.

El teatre ho pot explicar tot, però només el guió de la historia del Kursaal explica un model de funcionament que s’ha fet exportable combinant la gestió d’una gerència i un staff tècnic de reconeguda solvència professional, amb la pluralitat d’iniciatives a l’hora de programar per part d’una associació sense ànim de lucre i de reconeguda empenta social; tot perquè un bon guió ha caigut a mans d’uns bons actors, els que al llarg de deu anys han protagonitzat aquesta obra coral.

Però el gran èxit és que deu anys després d’obrir portes, la historia del Kursaal segueix emocionant i funcionant, la complicitat entre l’escenari i l’espectador a Manresa arriba molt més enllà, arriba al gran pati de butaques amb el que s’ha convertit una ciutat  que a més de mirar, ha construït l’espectacle. Segur que més d’un actor del teatre polític entraria al camerino per dir: Escolteu, tenim un Centre Històric que fa més o menys la pinta d’aquest teatre quan vàreu decidir aixecar i canviar el teló…ens hi posem?, però això ja forma part d’un altre guió.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

SOR LUCIA I EL SEXE

800px-leonardo_da_vinci_-_annunciazione_-_google_art_project

Ja és mala sort que dels dos personatges que els darrers dies han encès els ànims i han estat noticia al món mundial per les seves polèmiques declaracions, Donald Trump i Sor Lucia Caram, un visqui Manresa!

La monja Dominica ha posat en qüestió la virginitat de la Verge Maria rebaixant-la a la categoria de senzillament Maria, ho va engaltar pel broc gros en el programa del Risto i les seves declaracions han fet la volta al món situant-nos en primera línia de la caspa mediàtica, a més d’encendre la ira del Bisbe de Vic que ha posat el crit al cel just a dues setmanes de la Festa de la Misteriosa Llum, com si no n’haguéssim tingut prou amb la mala llet de l’avantpassat de sa il·lustríssima i el pollastre que ens va muntar per voler fer unes obres de no res a la sèquia.

La polèmica ha passat de blau celestial a morat cardenal i els homes del Senyor, com el bisbe de qui parlava fa un moment, que han estat muts i a la sagristia quan tocava parlar de valors humans o solidaritat (no vull recordar la columna de fa unes setmanes sobre el convent de les caputxines, la Fundació Socio Sanitària i sa eminència), ara s’esquincen la mitra sermonejant sobre sexe, que ja em diran de que els hi bé i quina experiència en tenen. Els que tota la historia de la humanitat han tingut l’exclusivitat del perdó ara també la volen tenir dels llençols; però passa que en això dels Deus i les religions, del color o credo que siguin, ja hem descobert que hi ha molt poques coses que puguin anar a missa. Certament emprenya que hagin passat gairebé vuitanta anys de la guerra civil, encara amb els morts als que donaven la extremunció enterrats als vorals de les carreteres i no sàpiguen si demanar perdó o fer-ne una nova interpretació; que els que deien ignorar que passava fa pocs dies a les cambres dels internats, ara assegurin tenir la plena certesa del que va esdevenir, o no,  en una nit boja a Galilea fa milers d’anys.

Sabeu que? Com que ja no vindrà d’un misteri més, que el de la verge el posin al mateix sac del de la Misteriosa Llum, així tot queda a casa. Tot plegat comença a fer molta llàstima, en lloc de preocupar-nos dels que van parir  fa dos mil disset anys, valdria més que ho féssim dels que ara ho estan engegant tot a parir. No se si per allà a Galilea van cardar, amb perdó de l’expressió, però el que tinc molt clar és que vint i un segles després mentre discutim del sexe dels àngels i les maries, aquí ens estan ben cardant a tots sense cap mena de perdó.

Entre les lliçons de sexe de Paz vega,  la de “Lucia y el sexo” de Julio Medem i les opinions de sexe de Sor Lucia Caram, em quedo amb les declaracions d’en Pepe Rubianes que en un dels seus monòlegs afirmava:  “¡Follar no es pecado, es un milagro!”. Deixem-ho així?, mirat d’aquesta manera, tant si ho van fer com si no, tots contents.

 

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari

MENGEM BAGES, MENGEM VALORS

mengem-bages

Els de la terra, la qualitat, l’emprenedoria, la solidaritat i la perseverança en l’esforç; aquests son els valors que estan cuinant des de fa sis anys els impulsors de la Cooperativa Mengem Bages i pels que han estat mereixedors del Premi Sèquia al millor col·lectiu o entitat. Cal felicitar a la FUB, administradors de les Festes de la Llum d’enguany, per la creació d’aquest guardó que com diuen les bases és  un reconeixement  a les persones i institucions vinculades a la ciutat, que com els impulsors de la Sèquia al segle XIV, han mostrat el seu esperit de superació davant l’adversitat i una actitud que marca la diferencia; però sobretot cal felicitar a l’Alba Rojas i el Carles Jodar, animes de la iniciativa guanyadora, per aquesta actitud diferenciadora i l’aposta pel territori.  Hores d’ara la seva botiga de productes de proximitat i ecològics s’ha guanyat un lloc entre les millors de l’estat de venda on-line, un ascens fruit d’un bon treball en equip, el que més costa, el que no sempre ve de gust i el que necessita d’uns plantejaments ferms i decidits capaços d’arrossegar una intensa convicció pel que s’està fent.

L’Alba i el Carles van optar per impulsar un repte col·lectiu i han guanyat, han guanyat ells i hi ha guanyat la comarca, perquè han posat a primera línia de mercat el millor que neix de la nostra terra, no només en referencia al producte comercial  si no també a allò que tenim oblidat i que ha fet gran aquest país, la filosofia del treball cooperatiu i en equip, sota el fonament de l’excel·lència i els pilars de la convicció i l’esforç personal.

Vivim en una societat a la recerca de resultats immediats, espectaculars, basats en la rivalitat i la competitivitat mal entesa; que aquest premi Sèquia hagi anat a parar a una gent que ha posat la capacitat per davant la oportunitat,  l’especialització per damunt de l’ambició, però sobretot els valors de la territorialitat per desafiar la competitivitat, és d’un encert i una justícia que cal aplaudir.

Ha estat una decisió valenta i encertada per part de la FUB, perquè més que un reconeixement es tracta d’un posicionament, el de l’aposta per la sostenibilitat, la qualitat i l’emprenedoria en favor del territori i els seus valors. Diuen que som el que mengem, doncs si mengem Bages mengem solidaritat i mengem complicitat amb la nostra gent, una practica que sense cap mena de dubte ens portarà a tenir una digestió que ens farà molt bon profit, a tots plegats i al nostre entorn.

Felicitats, moltes gràcies Alba i Carles per oferir-nos l’oportunitat de cuinar el nostre esdevenir amb el valor afegit dels productes de proximitat, per invertir el vostre esforç en un projecte on els principals beneficiaris son les persones que treballen la seva, la nostra terra… només així ens menjarem el futur.

Publicat dins de Articles d'opinió | Deixa un comentari